OPINIÓ

No s'hi acostuma

No s’acostuma al silenci de la plaça. Mira que el truller habitual li pesava com una encruia. Tanta fressa de gent sempre amunt i avall, tants de cotxes i clàxons, tanta frissor... I ara, de cop, aquest silenci ensordidor, surant damunt d’un present dilatat i inacabable.

Cada dia, en aixecar-se, hi guaita des de la finestra. La zona dels jocs infantils l’inquieta especialment. Les gronxadores immòbils, els cavallets buits... On són, els infants? Què deuen fer? La placeta, normalment tan atapeïda, sembla suspesa enmig d’un espai infinit. El paisatge de Hamelín, pensa. De cop és conscient que no recorda el final de la història. Tornen al poble, els nins, al final? Té un exemplar del conte per casa? Però no, no és la lectura més adequada per a avui. Millor canviar de referents.

Als jardins de la plaça ara només hi caplleven les tórtores i els coloms. Passen el dia amunt i avall, capficats en les seves certeses. Quina enveja que li fan... Amb tanta quietud, fins i tot una moixeta clapada hi va fer moixets fa dos dies. Va ser davall dels gessamins, a la part de les palmeres. I, tot i que no era una feta tan glamurosa com la notícia dels dofins als canals de Venècia, ho trobà igualment admirable i una nova mostra que el planeta ens sobreviuria sense problemes.

Passa massa hores a la finestra. Això de no tenir cites ni obligacions no l’ajuda a organitzar-se el dia, encara que els experts hi insisteixen contínuament: mantenir les rutines, fixar objectius, complir els horaris... Com Anne Frank i la seva família, pensa, amagats a la casa de darrere i teixint incansablement els 761 dies del seu confinament. Recorda que Anne, que odiava especialment els diumenges i la llarga sesta dels adults després de dinar, practicava una disciplina severa contra la peresa i les temptacions de la vida indolent. 761 dies! Sense mòbil, sense internet de banda ampla, sense Netflix... És possible? Prou, tampoc sembla la literatura més recomanable en moments com aquests.

Millor posar-se en marxa i preparar el berenar. Entra a la cuina i encén el llum, gira el grifó i en surt aigua, prepara cafè al fogó, obre la gelera i hi veu menjar fresc i suficient, posa pa a la torradora elèctrica, sent les notícies a la ràdio, omple la pica amb aigua calenta... S’admira novament. Tot funciona. No hi haurà mai prou aplaudiments per a tants d’herois anònims...

Ha d’anar a comprar. No hi va cada dia, però avui toca. Cada vegada li resulta més estrany el carrer i ajorna les sortides conscientment. Per l’escala topa la veïna del replà, sempre tan xerradora. Tots bé, gràcies. Li ha crescut la clenxa i ara se li veuen molt els cabells blancs. Si això dura molt, l’estat d’alarma s’haurà de replantejar això de les perruqueries.

Al carrer, un celistre vitenc li refresca les galtes. No hi ha una ànima, quina sensació més estranya. Sembla que la ciutat suporta bé la nostra absència: no havia estat mai tan neta. Tomba el revolt i enfila l’ampla costa de darrere. Ningú. Pensa en els carrers de San Francisco a L’hora final, la distopia d’Stanley Kramer. Recorda Gregory Peck mirant pel periscopi del seu submarí els carrers de la ciutat, intacta però deserta, després de l’holocaust nuclear. No, tampoc és una pel·lícula recomanable en aquestes circumstàncies...

Més a prop de la botiga hi ha més moviment. Però poca gent i tota d’enfora. Personatges solitaris, amagats darrere guants de làtex i màscares de buata. S’arramben a les façanes o travessen apressats pel mig del carrer. Traginen pesadament el seu destí en bosses de Mercadona i projecten a la voravia ombres i presagis. Li revenen els agorafòbics paisatges de De Chirico, però aviat s’ho treu del cap. Una altra referència inoportuna. Serà possible?

Ja a la botiga, la litúrgia taciturna de la contenció epidèmica: no tocar, no parlar, no mirar, no enredar... Una anònima processó de singles capcots i emmascarats s’acosta parsimoniosament a la caixa. Sempre silenciosos. Sempre a la distància de seguretat. Fan una impressió estranya, com trets d’un capítol de Black Mirror. Sí, disculpau, un altre referent desafortunat.

Torna a casa. Ara una espècie d’'habitació del pànic' –perdó, de veres!– des d’on sobreviure el téntol infinit on l’ha confinat l’epidèmia. No són les deu i ja ha acabat les feines. Aquesta eternitat ociosa, que li ha esborrat les fites, l’enerva i desconcerta a parts iguals. Confon els dies, desdibuixa les hores, mescla les converses... Transita d’esma un present perfecte, lentíssim o vertiginós, segons l’estat d’ànim.

Amb laxitud, mira de reüll la llibreria de la saleta i analitza sumàriament les seves reserves: A porta tancada, de Sartre; La pesta, de Camus; el Decameró, de Boccaccio; El quadern gris, de Pla; Mort a Venècia... Finalment, es decideix per un llibre de sudokus.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF