OPINIÓ

No és cert

No són poques les ocasions en què em deman si no som massa repetitiu a l'hora d'escriure sobre determinades qüestions que a mi em preocupen profundament. El masclisme que encara recorr impune les relacions sentimentals, socials o fins i tot professionals en seria un bon exemple; he perdut el compte de les vegades que li he dedicat unes línies o un comentari, però crec sincerament que, fins i tot corrent el risc de no dir res de nou, cal continuar-hi insistint. De la mateixa manera, cada cop que un informe seriós i ben fonamentat posa en qüestió l'insultant optimisme del govern estatal a l'hora de parlar de recuperació i benestar, em veig obligat a fer-me'n ressò i compartir-ho amb tots vosaltres.

És el cas del darrer Informe sobre l'Estat Social de la Nació, elaborat per l'Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, titulat de manera contundent ‘¿Nos están robando el futuro?’ i publicat fa ja uns mesos però que corrobora una idea que no poques persones i entitats hem anat denunciant en els darrers anys: les greus dificultats que afecten la societat espanyola no són conseqüència d'una situació de crisi que encara no s'ha superat per complet, sinó que són trets estructurals d'un nou model. Un dels exemples més clars és, al meu parer, la Reforma Laboral de 2012, una iniciativa legislativa que està assolint amb èxit el seu objectiu últim, consolidar un sistema de relacions laborals basat en la precarietat, la manca de perspectives i la inestabilitat.

Si no fos tan greu, resultaria graciós veure com, mes rere mes, els responsables de les polítiques d'ocupació –la ministra Báñez, per descomptat, però també consellers autonòmics de governs suposadament progressistes– ens repeteixen el mateix mantra: s'està creant ocupació, que és l'important; ja ens ocuparem més tard d'intentar que aquesta sigui de qualitat. És a dir, s'accepta implícitament –bé, alguns no són tan dissimulats, oi, senyor Rosell?– que el treball ha perdut el seu factor d'inclusivitat, la que hauria de ser la seva principal raó de ser, i que tenir una feina ja no és ni serà una garantia per escapar del risc de pobresa i exclusió social. I tot en una economia que, segons ens diuen, creix sòlidament gràcies a les polítiques aplicades i, en el cas de Balears, a les ‘espectaculars’ temporades turístiques que s'estan registrant.

Per això, i tornant a l'informe, coincidesc plenament amb una de les demandes que s'hi inclouen: la urgent i imprescindible retirada de la Reforma Laboral com a primera passa per evitar allò que se'ns està venent com a inevitable, una nova realitat on únicament podem pal·liar els efectes d'una crisi sobrevinguda. El document ho explica de manera ben senzilla: “La clau per entendre l'actual situació és de caràcter conceptual i ideològic [...]; estam parlant de la filosofia ultraliberal imperant que estableix que no hi ha alternativa”. Citant Piketty, “el caràcter més o menys sostenible de la desigualtat tan extrema depèn no només de l'eficàcia de l'aparell repressiu, sinó també –i, potser, sobretot– de l'eficàcia de l'apartat de justificació”.

Però, malgrat el missatge oficial, no és cert que no hi hagi alternativa, no és cert que la competitivitat basada en la devaluació dels treballadors sigui l'únic camí, no és cert que haguem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no és cert que una política fiscal més justa i progressiva pugui llastar el creixement, no és cert que la solució sigui el desmuntatge planificat del sector públic, no és cert que apostant únicament per la meritocràcia i les capacitats individuals puguem avançar com a societat, no és cert que la desregulació que defensen els neoliberals ens condueixi a un benestar col·lectiu, no és cert que la tan cloquejada austeritat hagi de formar part de l'equació. No és cert, en definitiva, que no puguem somiar un futur distint del que ens han dibuixat.

M'agradaria acabar l'article d'avui donant el condol als amics, companys i familiars de Carles Capdevila, un periodista que llegia habitualment i del qual vaig gaudir, presencialment o a través de la pantalla, en múltiples conferències i monòlegs. Una persona que va saber compaginar la professionalitat amb la persecució dels somnis, la responsabilitat inherent al seu càrrec amb el bon tracte i la transcendència dels temes que tractava amb el seu etern bon humor. Gràcies per tot, Carles.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF