EscriptorEns vàrem veure uns quants al port de Manacor, a l’església de la Mare de Déu del Carme, convidats a fruir d’un concert beethovenià a càrrec d’Andreu Riera. Aquest músic té una gran virtut, i és que és molt músic, molt artista. Tots haureu assistit a concerts en els quals el músic, més que interpretar la peça, sembla que us vol donar una lliçó sobre com interpretar la peça. Andreu Riera no es limita a llegir les notes amb els dits amb fidel respecte de les indicacions de l’autor, sinó que estudia, experimenta, viu intensament el món enclòs en la partitura, n’explora els sons més profunds, ecos sovint de músics que precediren l’autor, i dona a la llum aspectes que no s’havien lliurat a ningú si no al mateix autor. Seguir la seva carrera, la seva evolució, equival a deixar-te endur per passions cada vegada novelles i per d’altres que han madurat a mans del pianista.
Idò, això que dèiem, unes vuitanta persones ens trobàrem diumenge passat a les nou i quart. Molts sortíem per primera vegada des del confinament a un acte 'multitudinari', i era de veure el comportament sanitari dels assistents, ten ben posats, tan respectuosos de la distància prescrita, tan ansiosos per fer la immersió en les músiques –dos rondós i dues sonates (la Patètica i l’Apassionata)– de Beethoven absorbides pel geni d’Andreu Riera i aspergides pels nostres esperits. Érem la secta perduda pel desert, que ha travessat, deprimida, somnolenta, dies grisos i nits de llampec, la secta assedegada d’un manà que aquell dia només se’ns oferiria al port de Manacor, a l’església, per revificar les ànimes ja una mica en pena. I tanta era la set de música, de gran música, que ens tornàrem una mica bàrbars i, en acabar cada peça, destruíem amb aplaudiments esburbats aquest silenci necessari. És una salvatjada massa freqüent a les nostres sales, perquè destrueixen el silenci imprescindible per deixar sedimentar els sons que, quan l’intèrpret acaba, encara suren una estona en l’aire. El silenci de després de la música de Mozart també és música de Mozart: ho saben tots els melòmans, però la majoria no tenen el detall (per al músic, per a la resta d’assistents) de respectar-ho.
Al final, amb l’artista, anàrem en cerca d’un cafè confortable per fer un mos o un gelat. El port oferia una imatge hivernenca, només dos grups de joves ben aplegats i sense mascaretes donaven fe de vida en aquest espai tan animat l’any passat i de futur tan incert. Nosaltres pareixíem bubotes.
