Poeta, traductora i músicJa fa quaranta dies que soc una de les qui intentem aprofitar per llegir, per escoltar sense frisances i per mirar documentals i pel·lícules endarrerides, més que per entretenir-nos-hi, perquè ens ajudin a comprendre i ens encenguin la llumeta de l'entendre i l'actuar.
Però aquesta setmana, després de projectar The Killing of the Sacred Deer, de Yorgos Lanthinos, amb la tragèdia clàssica d'Ifigènia de rerefons i una Nicole Kidman que, com sempre, aconsegueix de tensar-me fins a l'últim nervi del cos, vaig pensar que un dels personatges d'Anne Hathaway em desactivaria les tensions i detonaria unes rialles simples, per variar. Vaig entrar en un videoclub digital i vaig triar The Hustle (2019), la represa en versió femenina de Dirty Rotten Scoundrels (que ja versionava Bedtime Story). M'estalvio de traduir-vos els títols perquè aniria per llarg i ens hi malallunaríem, però sapigueu que, en castellà, elles són Timadoras compulsivas, i ells, en canvi, Dos seductores.
El cas és que, quan feia una estona que teníem en pantalla la mar, la llum, les plantes i, sobretot, la pedra d'aquest film cent per cent hollywoodià que, suposadament, transcorre en un poblet francès anomenat Beaumont-sur-Mer, m'he tranquil·litzat. La musculatura se'm relaxa. Aleno. Ric. Trobo una mena de consol estranyíssim en el pinar on les dues estafadores antitètiques es discuteixen, la terrassa tan familiar on més tard degusten copes de vi. Fins que, de sobte, l'ull fix Mediterrània enllà, escoltant la piuladissa d'ocells de fons, es desenfoca la càmera, clisso un vaixell i crido: "Si això és es puta Baleària!" i el meu company de confinament se n'entra a Google, activa la cerca i voilà, "i tant que ho és, ho has ben vist", concedeix. I és que totes les escenes de la cinta que passen al llogaret costaner pretesament francòfon es van enregistrar, en realitat, a Mallorca.
Les preguntes que sorgeixen tot seguit són moltes i les plantejo en veu alta enrabiada, i amb el to certament ofès:
Per què parlen de Beaumont-sur-mer i Capri, si són a Cala Rajada i Portals?
Per què un director britànic que escull el paisatge mallorquí per a representar l'idil·li somiat, s'estima més rebatejar-lo?
Per què la Mallorca Film Comission es vanta de pel·lícules que, com aquesta, es roden a Mallorca, essent històries que succeeixen en una altra terra?
Ens hem criat la fama i ens toca jaure i pus?
D'una banda, resulta que hem guanyat prou mala propaganda com perquè ni la monarca del país que ens diu seus ens trobi un lloc digne de la vida canicular i, tanmateix, per mi pot estiuejar ben enfora, perquè tampoc no voldria que la imatge associada amb Mallorca fos la de l'exclusivitat sense solta ni volta, de glamur superficial i prohibitiu, de catàleg d'Engel&Völkers, vaja. També en seria un retrat només parcialment real. De l'altra, aquesta és de fet la Mallorca que també existeix només a mitges i que ara exigeix de poder venir a l'illa, perquè encara no hi havia aterrat: a l'hivern s'estima més els paisatges nevats, el vi calent o el whisky i els karaokes de nadales.
Si de veritat l'impàs en què ens han situat els governs (arran d'una crisi sanitària, d'acord, però a través de decisions polítiques), si aquesta aturada amb la consegüent crisi social han de servir d'alguna cosa, s'ha de començar a notar des d'ara. Abans no arribi ningú. El Govern balear no pot permetre que les illes s'obrin a l'exterior i esdevinguin esclaves, literalment, dels turistes; que els veritables habitants posem inclús la vida més immediata en risc per una qüestió purament econòmica. No cal que ens munti un alberg perquè a Palma hi vingui jovent, sinó que necessitem que faciliti l'accés a l'habitatge als nostres joves. Ni tampoc hauria de permetre que, si les famílies que normalment fan feina perquè els altres facin vacances no poden treballar, no gaudeixin del plaer d'agafar uns entrepans i una síndria i passar tot un dia a la mar. El Govern ha de vetllar perquè tot allò que té una mida sostenible i alhora una dimensió sencera (tant a l'hostaleria com al comerç, l'agricultura o la cultura) no solament sobrevisqui, sinó que contribueixi a la passa enrere que ens convé si volem continuar caminant.
A la pel·lícula del polèmic director grec, Agamèmnon és un cirurgià prepotent, superb i alcohòlic que ha de decidir quin membre de la família sacrificarà per restituir l'assassinat d'un pacient (el cérvol sagrat d'aquesta història). Esperar el desconfinament és com esperar que el Colin Farrell prengui la decisió. Fora bo, abans no encarin aquest dilema, que reorganitzéssim els recursos socials propis, redistribuíssim llocs de treball (els que no caldran al turisme els necessita cobrir l'agricultura, per exemple) i revaloritzéssim (tornéssim el valor no econòmic) el territori.
O, si no, ens podem posar a punt per ser els escollits per al sacrifici i resignar-nos que, al futur que ve, hi hàgim d'arribar arrossegant-nos, mentre ens continuen utilitzant i després, avergonyits, ens canvien el nom.
