I AQUÍ

Ni il·lusionen ni es plantegen il·lusionar

Una vegada que la CUP garantí els pressuposts catalans, l’Estat, que havia dipositat totes les esperances en l’enfrontament entre independentistes, abandonà la careta del diàleg i tornà a les amenaces i a la guerra bruta. Mentrestant, Iñaki Gabilondo es demanava a Palma quin projecte, quina narració il·lusionant ofereix Espanya als seus ciutadans, inclosos els que volen deixar de ser-ho, i el seu optimista contertulià, Antonio Garrigues Walker, apel·lava als grans moments, en què sorgeixen les grans idees i els líders que mereixen ser dipositaris de l’esperança popular. Però fora, a l’Espanya de cada dia, acabaven de fer públic que l’IVA de l’electricitat no s’abaixaria per apaivagar el cop de la pobresa energètica... que un senyor, que perseguia demòcrates a garrotades pels carrers de la seva joventut i que mai no tingué feina sense el carnet del partit, s’asseuria en el consell d’administració de Red Eléctrica amb 175.000 euros de sou anual... que una discussió als seients de les Corts (que ni impedí el funcionament de la sessió ni tan sols va merèixer amonestació de la presidència) s’elevava a ‘bronca’ entre adversaris perquè convenia als interessos dels mitjans de comunicació orgànics... i, així, un enfilall interminable d’accions i actituds que conviden a abandonar l’esperança de qui pretengui passar el patriotisme pel sedàs de la vergonya o de l’anàlisi freda, que és pitjor. És aquest el país pel qual s’ho paga lluitar i estimar amb la resignació de qui el sap imperfecte? Potser és l’hora d’acceptar la veracitat de la interpretació sarcàstica d’“Una, grande y libre”, en què ‘una’ significava que no n’hi havia d’altra, en cas contrari faria temps que tothom se n’hi hauria anat.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF