SORTIDA D'EMERGÈNCIA

Ni el darrer mot del credo

La socialista mallorquina Conxa Obrador, directora general de Consum al govern de Pedro Sánchez, es va expressar amb claredat en un escrit a les xarxes: “Pedro Sánchez, a qui vaig donar suport des del primer moment, ha tudat una gran part del moviment de suport que va generar quan va remuntar tots els obstacles per ser elegit secretari general del nostre partit i candidat a la presidència (...) Ja no és un aspirant agosarat, il·lusionant, amb un relat emocionant i d’esperança. Avui, malauradament, és un president que es presenta a la reelecció sense haver pogut arribar a un consens. No es tracta d’assenyalar qui en són els culpables (...) ningú pot aventurar quin serà el resultat d’aquesta nova convocatòria. Era necessari arribar fins aquí?” La no menys socialista i mallorquina Francina Armengol, presidenta del Govern balear, tampoc va voltar a l'hora de definir la situació: “Un fracàs de la política, del qual tothom té una part de culpa”. S'agraeix a totes dues l'honestedat de desafiar l'argumentari del propi partit (això que ara se'n diu “el relat”, traduïble per “la mentida oficial”) i no ocultar la seva decepció per aquest nou fiasco.

No tan sols no era necessari arribar fins aquí, sinó que és il·legítim haver-ho fet: a cap observador que llegís els resultats del 28-A sense saber què ha succeït després se li acudiria imaginar que no es formàs a continuació un govern, atès que no hi havia res en aquells resultats que justificàs això. Des d'aquest punt de vista, no és exagerat afirmar que la convocatòria electoral del 10 de novembre és fraudulenta, perquè no respon a res que no sigui el càlcul electoralista d'un determinat partit polític, i encara –com es veu en les paraules d'Obrador i Armengol– no de tot aquest partit, sinó del seu secretari general i del petit sanedrí que l'envolta.

D'altra banda, no és necessari ser un guru de la política, com el tal Iván Redondo, per comprendre que la repetició electoral dona oxigen a la ultradreta de PP, Ciutadans i Vox, que havia sortit severament tocada dels comicis d'abril. No només això, sinó que deixa en una situació de major fragilitat els governs autonòmics formats per coalicions del PSOE amb Unides Podem (i MÉS, en el cas de Balears). I el pitjor de tot, allarga un temps d'interinitat i d'incertesa que, pel que fa a Balears, es tradueix en l'empitjorament d'un ofec financer que ja és insuportable i que va ser el protagonista únic del ple del Parlament de dimarts passat. No li importa al PSOE posar en aquesta situació un govern “dels seus”, com ho és el de Francina Armengol? No, no li importa gens ni mica.

L'explicació és senzilla: a cap govern d'Espanya li ha importat mai Balears, ni la seva ciutadania, ni el que hi passi ni hi deixi de passar. A cap ni un. Balears queda molt lluny de Madrid, i el coneixement que en tenen la gran majoria de dirigents dels partits estatals no va més enllà de les estampes de sol i platja. Amb els nostres vuit diputadets al Congrés, que amb comptades excepcions no fan altra cosa que seguir l'estricta disciplina de partit, el pes polític de Balears a Espanya és irrisori, per no dir nul. Estaria bé poder dir que som el darrer mot del credo, però encara seria excessiu. Per no arribar, ni tan sols han arribat del govern amic (un any més tard) els ajuts a les víctimes de les torrentades del Llevant. No hi ha cap altra comunitat amb qui s'atreveixin a un menyspreu tan descarat i absolut. Per si a algú li queda cap dubte, aquesta repetició d'eleccions n'és una nova i enèsima demostració.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF