OPINIÓ

Neomiracles

A Mallorca, la nostàlgia és una religió. Enyoram les olors i els sabors de la infantesa, enyoram les tradicions i costums que s’esvaeixen, enyoram els paisatges de la Mallorca perduda i els vincles personals que hi vàrem establir, i, sobretot, ens enyoram quan som a fora. Posats a enyorar, fins i tot evocam les dolçors d’una suposada Arcàdia feliç que no va existir mai, però que superposam al relat –més ajustat a la realitat– d’una Mallorca feudal i/o caciquista, feta de misèria, ignorància i explotació.

Aquesta lloable tendència a l’enyorament provoca importants efectes com la idealització del passat, la fe en la inexorable decadència de la història, la desconfiança preventiva cap a qualsevol canvi o innovació i la necessitat de viatjar amb Quelitas a la maleta.

Que qualsevol temps passat no va ser millor i que la nostra evolució no sempre ha estat negativa són perillosos anatemes a batre en un sistema emotivofilosòfic basat en l’enyor i la recança. Ens costa recordar, per exemple, que abans les platges eren plenes de vernis o que a Bellver –i a altres bosquets actuals– només s’hi feien quatre pirreumes.

Segurament és això el que distorsiona la valoració del panorama cultural dels anys 70 i 80 a Mallorca. Més enllà de l’'anomalia' d’una incipient superestructura cultural que començava a manifestar-se –Generació del 70, Nova Cançó, fundació de l’OCB...–, la resta era un desert inabastable, difícil d’imaginar per als joves d’avui dia –i mal de recordar per als majors que hem preferit oblidar-ho.

En termes de cultura 'popular' –tradicional o no–, a Mallorca no hi havia absolutament res. L’ablació que varen suposar els 40 anys de franquisme, la banalització que va representar l’arribada del turisme de masses i el trasbals demogràfic que se’n va derivar teixiren un panorama desolador.

Encara que ara resulti mal de creure, a Mallorca no hi havia, de cap a cap d’any, ni flesses ni rues; els foguerons i beneïdes de Sant Antoni sobrevivien, escarransits, en petits reductes de la ruralia; la immensa majoria de la població no havia sentit mai una glosa –i menys, improvisada; les agòniques festes patronals consistien, si fa no fa, en un ofici solemne –però desert–, una revetla que només interessava als infants i als jubilats i, en 'primetime', el darrer 'hit' d’en Xesc Forteza i na Margaluz; els gegants i caparrots eren una nosa i els dimonis, una antigalla estantissa... estàvem ben a punt de desaparèixer.

Les manifestacions culturals més rellevants eren el concert anual del Torrent de Pareis promogut pel Foment de Turisme, la singladura musical de la barqueta del llac Martel a les Coves del Drach ('sic') i la Marxa del Güell a Lluc a peu. Els palmesans no sabíem què fer amb les festes de Sant Sebastià, que no servien ni per als turistes; només quedaven cossiers a Algaida i a Montuïri, però ningú anava a fer nosa a fora poble; deien que a Pollença hi havia unes festes dignes de veure, però quedava tan a esquerra mà...; de Ciutadella arribaven imatges d’unes festes heroiques i incomprensibles.

Semblàvem abocats a la despersonalització més anodina. Cultura de discoteca, música d’hotel, molta tele i poca cosa més. La buida modernor de les festes de club nàutic o de platja. Es Trenc convertit en el major Pacha 'outdoor' d’Europa, on podríem guaitar els nadius adesiara.

Resultava inimaginable acostar-se al model menorquí de festes centenàries i, sobretot, participades. Unes festes tradicionals, que no fossin fòssils inerts o relíquies estotjades. Unes festes pròpies, no només de 'mirar', polifòniques, multidireccionals i, sobretot, enlluernadorament divertides.

Trenta anys després, però, es produeix el miracle: en deim neofestes. El Cosso de Felanitx, el Muc de Sineu, La Revolta de Vilafranca, l’Embala't de Sencelles, l’Orgull Llonguet de Palma... Nous rituals sincrètics que pouen en la pròpia tradició i dibuixen una autoafirmació alegre i diàfana. Espais d’identitat dinàmica i oberta, però inequívocament autocentrada, que propicien la reanimació festiva de tot l’imaginari de la Mallorca rural.

I s’aconsegueix una vinculació emocional massiva, que neix de l’esperit explícitament lúdic, del disseny obert, de l’organització col·laborativa, de l’ús no conservador de la tradició i d’un rerefons vagament subversiu i àmpliament assumible. El magnetisme de les noves festes populars arrela entre els joves i entre els nouvinguts. Tothom hi és benvingut i ningú no s’ho vol perdre. Per unes hores, tothom se sent protagonista; no individualment, sinó com a part d’un poble.

Segurament no tenen un rerefons massa sòlid i es basen sovint en embulls culturals i tradicions confuses. I, evidentment, la principal motivació és fer l'ase i l’excursió etílica, o és que no heu estat mai joves? No cerquem, però, ossos al lleu: fins i tot jo, que no m’hi acostaria a menys de 500 metres, les trob un vertader miracle.

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF