OPINIÓ

Neofestes tradicionals

L’èxit de les anomenades “neofestes” a Palma i al Pla de Mallorca ha causat sorpresa i admiració. Tanmateix, estan lluny de representar una veritable novetat històrica de la nostra època. L’únic que demostren és que Hobsbawm i Ranger tenien raó: les tradicions s’inventen.

Per suposat, això no ho és tot. S’ha de partir de la constatació que durant el segle XIX la tradició es va convertir, com remarca Josefina Roma, en un valor en si mateixa que definia i restringia la recerca etnogràfica. Els folkloristes del moment només investigaven allò que no tenia origen conegut, que era de temps immemorial, de manera que emfatitzava la immobilitat, sense veure-hi la dinàmica evolutiva i transformadora. Així, l’interès es fixava en el passat, com més antic millor, fins a arribar a una època gloriosa de la pàtria o de la comunitat local. Andreu Ramis, autor de 'Cultura popular i nacionalisme', recentment reeditat, destaca que des dels primers folkloristes del denou fins a les aportacions més recents, el motor primordial de la recerca antropològica era la percepció del canvi. Era el que predisposava a la recollida d’informació com a salvaguarda del que era originari en front de les transformacions de la contemporaneïtat. En definitiva, això ha suposat una assimilació entre cultura popular i cultura tradicional que encara dura.

Lògicament, les neofestes no hagueren interessat ni poc ni gens personalitats com Marià Aguiló o Antoni Maria Alcover, que seguiren al peu de la lletra aquestes consideracions. La paradoxa és que en foren importants artífex, en recrear el passat per a consum dels seus coetanis. De fet, les neofestes demostren que el paradigma antropològic heretat del vuit-cents és una fal·làcia. En primer terme, perquè obvia la relació entre el temps viscut i la creació/evolució de tota festa tradicional. Sense el servei militar obligatori creat per l’Estat liberal a principis del XIX, per exemple, no tindrien sentit les bauxes dels quintos que tan populars són en determinats indrets de Mallorca. Són neofestes del XIX? Probablement. Però el que és segur és que no tenen res a veure amb la pagesia ancestral i sí, en canvi, amb l’aparició de noves formes polítiques. De la mateixa forma, les festes de moros i cristians de Mallorca deuen molt a l’espanyolització que dugué a terme la Unió Liberal de Leopoldo O’Donnell. No debades, durant la primera guerra del Marroc, iniciada el 1859, es va potenciar el simulacre de Sóller i es va teatralitzar la presa de Tetuan a les murades d’Alcúdia. Tampoc no podem passar per alt que les primeres notícies a Pollença daten del mateix període. La revifalla del “moro” i de l’islam com a enemic comú i ancestral interessava l’Estat per fer nació i, alhora, connectava amb la realitat històrica i religiosa de Mallorca. Això no lleva que a finals del vuit-cents, aquesta mena de festes fossin reelaborades amb un sentit més regional i, per tant, vinculades, amb la Renaixença. En cap cas, però, es pot parlar de tradicions immemorials i sí d’invencions de determinades èlits locals seguint pautes internes i/o externes a la localitat.

Un segon problema de la interpretació de la festa tradicional entesa com quelcom natural és que no té present el seu procés de creació ni els factors causals ni els autors mateixos, que poden ser les autoritats o determinats col·lectius laborals, socials, grups d’edat... el que sovint es defineix com a poble, per bé que en origen fos, només, una part d’ell. És el cas del que ha passat en ple segle XXI amb la Revolta, l’Embala’t, les Clovelles, la Mucada i l’Orgull Llonguet, iniciades per col·lectius restringits però que han esdevinguts ràpidament símbols de tota una comunitat. I és el que pot acabar passant amb altres festes més globals, com la de l’Orgull gai i de col·lectius LGTBI. Alhora que demostren que la festa no té perquè ser conservadora ni restar en mans de les autoritats.

Finalment, en tots els casos i en totes les èpoques, la festa, per subsistir, ha de suposar un alteració substancial de la quotidianitat. Una anormalitat, com diu Odo Marquard, que esdevingui una excepcionalitat a la rutina diària de cada època. D’aquí que l’alcohol, l’alteració de l’ordre, els excessos sexuals i l’abundància del menjar en siguin elements consubstancials. Al capdavall el patrimoni immaterial també és això.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF