OPINIÓ

Necessari, però no suficient

Sembla que Pedro Sánchez té fama de prestidigitador. O de triler, segons les fonts. En qualsevol cas, se li reconeix una acusada tendència a gestionar el calendari en benefici propi i una certa inclinació a dissenyar girs narratius d’inqüestionable càrrega dramàtica.

Quan el setembre va convocar (la repetició de) les eleccions generals de dia 10 de novembre, es va produir un escenari de màxima desafecció popular. O sigui, que la gent estava fins al monyo i es va enfadar. Cosa comprensible, després d’haver vist el president en funcions lliurat durant mesos a la duríssima tasca de fer veure que intentava formar govern. Després de tant d’anar i venir, tornaven a la casella de sortida, que és més o menys on és Espanya des del 2015: quatre eleccions generals, una moció de censura i els pressuposts prorrogats.

Els politòlegs parlaven d’esgotament emocional i auguraven una abstenció altíssima. Els votants amenaçaven d’organitzar cremes de 'mailing' en la plaça pública com a resposta al fracàs del sistema. L’antipolítica havia arribat a les cotes més altes...

Però no. Un mes després, la vida política s’anima una altra vegada, especialment a costa de Catalunya, i amb Franco “revolviéndose –literalment– en su tumba”. S’ha de reconèixer que la coincidència de la sentència del Procés i l’exhumació del dictador a només 20 dies de les eleccions són girs argumentals ideals per a qui, com Sánchez, se sent còmode lidiant “a porta gayola”. Però ni així.

Ara ja ningú s’atreveix a augurar cap resultat. Ni tan sols, cap tendència de vot. O sigui, que pot passar qualsevol cosa. I, pràcticament, cap de bona.

Molts assenyalen la necessitat de tornar a posar Espanya en marxa, perquè entre la llei Wert en vigor, el pressupost Montoro vigent i l’immobilisme constitucionalista, la cosa sembla bastant aturada. Segurament, però, l’estancament és una imatge massa benèvola del que passa a Espanya. La situació real és de retrocés.

“No s’ha mogut un mil·límetre” és l’expressió que solem utilitzar per explicar els nuls avenços de l’estat espanyol en matèria d’encaix territorial. Però ens equivocam de metàfora. Espanya no s’enroca: involuciona.

Basta veure la vergonyosa crònica dels incidents de Barcelona de la setmana passada. Hores i hores de retransmissió d’imatges repetides i magnificades, adobades amb retòrica de guerra o de cataclisme. “Conexión desde la Zona 0 de Urquinaona”, anunciava una trasbalsada Pepa Bueno a la SER; altre temps, mirall de progressisme, empatia conciliadora i humanitat.

O com s’han obviat les impressionants Marxes per la Llibertat que, després de tres dies d’intenses caminades, confluïen a Barcelona en una jornada que va treure mig milió de persones pacífiques al carrer.

O com s’ha amagat deliberadament l’informe de les Nacions Unides del mes de maig contra la presó preventiva dels líders independentistes, en què es conclou que són a la presó per l’exercici dels drets fonamentals d’opinió, llibertat d’expressió i manifestació; que no exerciren cap forma de violència; que el tribunal Suprem no era competent per jutjar-los; i que les acusacions penals tenien l’objectiu de “coaccionar els acusats per les seves opinions polítiques i inhibir-los de continuar en política”.

Amb aquest panorama comunicatiu, és normal que sigui més fàcil entendre el que passa a Catalunya des de Dortmund, Glasgow o Tbilissi... que no des de Guadalajara o Sevilla. I això és un problema per a Catalunya; però, sobretot, és un problema per a Espanya.

“Hem d’erradicar la violència i tornar a la política el més aviat possible”, ha dit Jordi Sánchez. I és cert que, com diu Ignacio Sánchez-Cuenca: “El sueño del nacionalismo español más intransigente es que el nacionalismo catalán se vuelva violento”. Són molts els errors d’aquests dies que s’han de corregir immediatament per tornar a connectar amb el discurs democràtic i dels drets civils, i per no distorsionar el drama dels 100 anys de presó dictats per una sentència inaudita.

Però tampoc s’entén l’estratègia “patriòtica” d’una Espanya enfangada en càrregues policials, sentències injustes, negatives al diàleg i procediments improcedents.

L’eix constitucionalista, abduït per l’extrema dreta, pel furor de les xarxes asocials i pel curt termini d’unes eleccions generals imminents, enfonsa la Marca Espanya en la més absoluta misèria. I ho fa, paradoxalment, en nom del patriotisme més visceral. Flac favor a l’Espanya que tant diuen estimar.

Mentrestant, Sánchez es reinventa. Ara en el paper de demòcrata desenterrant dictadors abominables. Diria, però, que treure Franco del Valle de los Caídos és condició necessària però no suficient per restablir el relat internacional d’una societat moderna que pensa que la democràcia és alguna cosa més que una anquilosada legalitat.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF