UNA MONADA

Nassos vermells

Imaginem que a un bar qualsevol de Mallorca un cambrer catalanoparlant es nega a atendre en espanyol un ciutadà castellanoparlant mentre despatxa turistes en un parell d’idiomes diferents. Que, quan aquest ciutadà protesta i demana el full de reclamacions, el tracten de beneit i radical espanyolista: “T’haurien de cremar”. Imaginem que aquest ciutadà crida la Policia Local i encara es riuen d’ell. I llavors crida la Guàrdia Civil. No, millor, imaginem que el ciutadà que ha entrat al bar i a qui han passat totes aquestes coses és ell mateix un membre de la Benemèrita. Quina continuació podria tenir aquesta història? No em consta que hagi passat, però a partir d'antecedents com ara el d’aquell senyor que es va fer una foto amb un nas vermell de pallasso davant un guàrdia, no resulta forassenyat imaginar el cambrer visitant dependències judicials, acusat d’alguna cosa així com un delicte d’odi, i convertit en una mena de 'celebrity' a la picota de la Brunete tertuliana.

Però les coses no han anat així. Ha estat un ciutadà catalanoparlant qui ha denunciat un nou cas de discriminació per raó de llengua a un bar de Llucmajor que ja comença a tenir aquests berenars com a especialitat de la casa, i segons ha declarat i ningú l’ha desmentit, s’ha trobat amb una policia local que es posava de perfil per acabar fent-ne befa i una Guàrdia Civil que “ni t’entenc ni t’he d’entendre”, i “alerta a no ficar-te en un embolic si hi persisteixes”.

Ningu l’ha contradit, m’ho ha contat en persona, m’ha resultat creïble i coherent, i em costa creure que un senyor de la meva edat que ha anat a un concert consenti perdre un parell d’hores per un atac d’invenció. El més dramàtic, però, és que vengui tan poc de nou que passin aquestes coses, a una democràcia tan consolidada, amb un sistema autonòmic tan generós i exemplar i on tothom defensa tan enèrgicament la Constitució, a garrotades si cal. Que la mateixa Constitució parli d’especial respecte i protecció per a les llengües que condemna, amb tot, a la condició d'“altres”, o que l’Estatut d’Autonomia, que és una llei orgànica, estableixi el dret de no ser discriminat per raó de llengua… això és 'patatilla'.

Per exemple, el senyor Pericay, que és membre d’un partit que s’ha manifestat a vegades amb pancartes “por el derecho a usar la propia lengua”, intervé al debat sobre l’estat de la cosa balear, i què el preocupa? Doncs que s’encomani per aquí la deriva independentista, un poc en sintonia amb el senyor Borrell, que volia desinfectar Catalunya i l’han fet ministre i ara vol desinfectar Europa de les afectacions de la propaganda indepe. Per no desviar-me, i tornant al portaveu de Ciudadanos, m’ha commogut el retret que fa a la presidenta, que considera que no respon amb prou energia quan, copii de la premsa, “l’independentisme pancatalanista desplega el seu vandalisme xenòfob“ contra el turisme. Com a frase és total, ja voldria més d’un monologuista arribar a aquest nivell: si no fos que Stephen King ens ha advertit contra la cara fosca dels pallassos, quasi em faria fan seu. I si no fos que també feia com a gràcia allò del “contubernio judeo masónico” i mirau si n’hi va haver que varen rebre, amb aquella excusa.

Don per fet que el vandalisme xenòfob contra el turisme són un parell de bengales, un parell de pancartes i quatre pintades. Perquè com que parla de pancatalanisme no es deu referir a la bèstia que incitava a segrestar turistes i posar bombes a Baviera quan no li va agradar una sentència d’un tribunal alemany. Això no deu fer tanta por com la pancarta i el confeti, ni deu donar mala imatge, perquè no he sentit ni un mot de retret de cap turismofílic, ni ningú que es demanàs si tal cosa podia ser incitació al terrorisme.

Avui no tenc més tesi que aquesta: els pallassos, a vegades, resulta que fan més por que rialles. O ràbia. O ganes de demanar el full de reclamacions, o de fer com Tom Waits, que canta el 'Bella Ciao' a un àlbum que ha publicat el guitarrista Marc Ribot contra les politiques de Trump, o com els italians que el cantaren a Salvini a Fiumicino. I cantar-lo fort, si cal davant el bar discriminador, o davant qualsevulla institució que encara no sap que li toca servir la democràcia, a veure si s’hi fixen, aquests que un dia sí i l’altre també estan tan emprenyats amb Torra perquè “no és el president de tots els catalans”. Quins dallons.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF