OPINIÓ
Opinió 28/08/2018

Moren historiadors

Guillem Frontera
1 min

Si mai moren batles, mai moren, per exemple, enginyers, jutges, poetes o historiadors? La mort de Josep Fontana ens desmentiria la dita: la seva mort confirma el tòpic de la retòrica necrològica: deixa un buit mal d’omplir. Possiblement, impossible d’omplir, com no s’han omplert encara els que deixaren Jaume Vicens Vives, Salvador Allende o André Gorz.

Josep Fontana ha jugat un paper fonamental –de fonaments– a la nostra cultura, ja que hi ha escrit moltes respostes i encara moltes més preguntes. Ha format generacions d’historiadors que, sota el seu mestratge, han sabut senyalar els espais on creix la veritat, si és que un concepte d’expressió tan altisonant pot encaixar en la terminologia historiogràfica fixada o emprada pel mestre. En qualsevol cas, ell i la seva escola han revisitat els territoris on havien crescut des del malentès per desídia fins a la calúmnia i la injúria.

Els simples lectors de Josep Fontana sabem que queda un buit on hi havia la figura de la qual esperàvem la reflexió històrica sobre el present. És cert que no es va prodigar en aquesta vessant preciosa del seu treball intel·lectual, però quan ho va fer, els problemes actuals s’alinearen en la genealogia correcta, es varen situar en una cartografia fiable.

En una entrevista amb Enric González, que encara circula per internet, deia que “tota política habitualment ho és (un joc de doble llenguatge). Jo tenc tendència a creure’n molt poc”. Podria ser una des les darreres lliçons que ens ha deixat el gran mestre, una entre tantes que el converteixen en una personalitat de la nostra cultura sense successor.

stats