Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Montserrat Roig

La musa intel·lectual de la literatura catalana del segle XX va ser, i ho és i ho seguirà sent, Montserrat Roig. I no només això: Montserrat Roig és, segurament, la figura central de la ben anomenada i valorada “Generació Literària dels 70”, a la qual m’enorgulleixo de pertànyer. Aquesta generació, amb el temps l’han vinguda a integrar moltes escriptores i molts escriptors de llarga trajectòria i d’excel·lent qualitat. Seguint els esdeveniments de la història dels nostres creadors, dels estudiosos i dels crítics, s’hi han incorporat, d’una manera o una altra, aquelles autores i aquells autors nascuts entre principis dels anys 40, i fins i tot un o dos anys abans, fins a les darreries d’aquella dècada, en aquest sentit literari i creatiu, miraculosa. Perquè es pot considerar un miracle que, en poc menys de deu anys, coincidissin en un país tan petit com el nostre els naixements de tantes “glòries” de les lletres. Ho feren al Principat, a les Illes i al País Valencià.

Aquell grup, un gran nombre dels components del qual encara romanen en actiu i en plena efervescència creativa, ha donat fruits formidables i esplendorosos. Tant en el camp de la novel·lística com en el de la poesia, de l’assaig, de la crítica, del teatre i de la filologia en general. La riquesa que tot plegat suposa per als Països Catalans no l’han sabuda valorar mai, ni la valoren ara, ni sé si la valoraran en el futur els responsables polítics culturals que no haurien de deixar mai d’esforçar-se per donar-la a conèixer i potenciar-la com el més gran patrimoni cultural que tenim.

Doncs, bé, en aquesta pinya d’obreres i d’obrers de la paraula, on són o hi han estat noms tan rellevants com Josep Francesc Mira fins a Maria Mercè Marçal, passant per Jaume Cabré, Antoni Vidal Ferrando, Josep Piera, Isabel Clara Simó, Jordi Coca, Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidó, Miquel López Crespí, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver, Guillem Cabrer, Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Jesús Moncada, Miquel Bauçà, Rodolf i Josep Lluís Sirera, Gabriel Janer Manila, Narcís Comadira, Guillem Frontera, Biel Mesquida i tants i tants d’altres, hi destaca per la seva llum i el seu fulgurant espavilament natural la sempre enyorada Montserrat Roig.

Na Montserrat va ser una nena prodigi de les lletres catalanes. Va començar molt jove i sempre ho va ser. Com a escriptora, va triomfar a 20 anys amb un grapat de contes magnífics, i ja no va aturar mai d’aconseguir premis i honors. Com a dona, va lluitar, des dels inicis, en pro de les dones, de la cultura i de la justícia social. A més de feminista activa, es va posicionar políticament en les files de l’esquerra catalanista. Tenia el carisma personal que molt pocs tenen, i aquesta característica la va convertir en una intel·lectual popular i rigorosa. Va fer més feina que ningú. Va viatjar per tot arreu per qüestions literàries i de recerca històrica. Va entrevistar tothom. Va treballar a la ràdio, a la televisió i a la majoria de premsa escrita en català i castellà. Va obtenir molts guardons literaris, destacant el Sant Jordi de 1977 per 'El Temps de les Cireres'. Va bastir un monument als catalans que patiren la tragèdia de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial: “Els catalans als camps nazis”. Es va casar dues vegades i va tenir dos fills. Es va enamorar moltes vegades i va fer que totes i tots s’enamoressin d’ella. Va morir com havia viscut, jove: a 45 anys.

Na Montserrat ha deixat una empremta que durarà segles. La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes i se la coneix a tot Europa. Quan de veritat se la va calibrar de debò va ser arran de la publicació memorable dels catalans als camps nazis. En el meu cas també va ser així. Aquell any 1977 aquest llibre va ser d’un gran impacte, i a mi particularment em va afectar molt de prop. Cada estiu, des de l’abril del 68, que és quan jo em vaig casar, anava a l’aeroport de Son Sant Joan a recollir dos passatgers molt especials. Venien de França, concretament de La Rochelle. L’amo en Joan Quelet i madò Pisana eren un matrimoni exiliat de la Guerra Civil. Ell havia estat una llarga temporada tancat en un camp de concentració alemany, Rottenburg am Neckar, a Baden-Wutenberg, del districte de Tübingen. El llibre de Montserrat Roig no esmentava l’amo en Joan Quelet. Ella no en va tenir notícia o no el va trobar quan acudí al seu domicili per entrevistar-lo. No ho sé. Només sé que el treball de na Montserrat feia un repàs exhaustiu sobre l’episodi més infaust del segle passat. Aquest treball d’investigació, al costat de la seva esplèndida producció creativa, igual que la seva innata simpatia i l’enorme cordialitat congènita de la seva persona, feren de na Montserrat la més estimada de les nostres escriptores. Sobretot pel seu tarannà singular a l’hora de fer identitat i patrimoni cultural en favor del nostre petit país, tan menyspreat i humiliat secularment pels nostres arrogants i agressius països veïns.

A na Montserrat Roig sempre la tindrem present com a novel·lista, investigadora, periodista, feminista i, sobretot, com la gran humanista del segle XX que no va deixar de ser-ho mai. Per dir-ho en paraules planeres i menys solemnes, tal com ho diria el nostre també enyorat Joan Fuster, na Montserrat va ser, en totes les facetes de la vida, una “progre”. Personalment, jo no puc fer res més que corroborar-ho.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF