En temps de la dictadura franquista, les institucions polítiques no abusaven de l’art contemporani per afinar o per afilar la imatge dels governants. El patrimoni nacional abastia els despatxos i les oficines d’imatges d’en Franco, d’escenes històriques i religioses, etc., habitualment cobertes d’una pàtina que feia més noble i incomprensible el contingut de les pintures.
Crec que va ser González, quan era president del govern espanyol i no sabia res del GAL, qui, entestat (amb l’ajuda xerraire de Guerra) a modernitzar Espanya, va voler donar un nou aire –o aire, simplement– a les reunions del consell de ministres, i va fer penjar a la sala un bon grapat de pintures de Joan Miró. La modernitat, mitjançant la cultura, enterrava el franquisme. Com va dir Guerra, començaven la reforma d’una Espanya que no seria reconeguda ni per “la madre que la parió”. Lamentable profecia perquè el mateix Guerra ha fet aportacions substancials a la reconstrucció de l’Espanya de centre.
El cas és que, en un país on l’art contemporani conqueria lentament espais museístics que li havien estat negats, veure aquella ostentació de quadres de Miró concentrats en tan poc espai, unes obres que qualsevol museu del món hauria distribuït en una de les seves millors sales, feia ràbia. Aquells joves socialistes, a l’abordatge de l’Estat, s’ho tenien massa cregut. D’alguna manera, sentíem que s’havien apoderat d’un patrimoni que pertanyia, que pertany al poble, per reforçar i projectar al seu poder. Nous rics de la cultura: Guerra –i ja em perdonarà el lector tanta insistència en aquest personatge– parlava d’Antonio Machado, de Cernuda i de Mahler, i així passava per ser l’home culte del país. Alguns d’aquests mites caigueren quan Semprún entrà al govern.
Aquells mals hàbits del PSOE han colonitzat totes les estances de poder. Fins i tot a despatxos de regidors de ciutats mediocres, hi trobareu obres d’art segrestades pel poder –“passi i veurà la meva col·leccioneta”– i que haurien d’estar als museus. Així no es donarien situacions que obstinadament reprodueixen la sala del Consell de Ministres, ara presidit per Rajoy; o la saleta de recepció a Moncloa, on el verament reaccionari Rajoy es deixa veure amb una obra de Tàpies com a part del decorat. Tàpies vomitaria.
