OPINÓ
Opinió 30/06/2018

Miquel Perales i l’humanisme cristià

i
Antoni Trobat
3 min

M’emprenya fer obituaris. Però s´han de fer. Perquè parlar de la gent que val la pena i del seu pas per la terra sempre és necessari, encara que sia dolorós. Fa escassos dies vaig agafar un avió per anar al comiat d’un home bo en una església preciosa del centre de la meva ciutat. Gòtic català del XIV en estat de gràcia. Santa Creu estava pleníssima. A vessar de gent. Feia molts anys, que no hi entrava. Per ventura una dècada? M’acompanya el miratge llunyà d’haver estat, crec que guiat per algú que en sabia bé les tresques, a la seva cripta de Sant Llorenç. És un temple preciós, Santa Creu. Carregat d’una màgia especial. Quasi davant, va haver-hi dos bars mítics: El Tomate i, més lluny, Es Crui. Hi està enterrat, en una de les seves capelles laterals, el corsari palmesà Antoni Barceló i Pont de la Terra, conegut popularment com el Capità Barceló.

Lluïa, dimarts, un horabaixa tristoi però carregat de llum. Centenars de persones s’aplegaren per acomiadar Miquel Perales, un ciutadà que va fer de la vida un acte d’amor a les persones que el rodejaven. Un exemple de l’honestedat i la senzillesa d’aquells que no demanen res a canvi, que no tenen figurera, que, senzillament, treballen per millorar el seu entorn. Un d’aquells anònims dels quals parlava l’uruguaià Galeano. Perales era un representant mitjà de molts mallorquins de la seva generació, la dels nasuts els anys quaranta i la primeria dels cinquanta. Havia passat pel Seminari essent infant i jove. L’única forma que tenien les classes populars, subalternes, durant el franquisme, perquè els seus nins es formessin i tinguessin una educació més completa. Sens dubte, una experiència que marcava. Definitiva. I que, encara que no arribà a ser ordenat prevere, el va acompanyar sempre. Tenc alguns amics fills de persones que passaren aquella etapa vital tan important al Seminari i tots conten el mateix. La joia de compartir comunitat i un esperit de servei comú al proïsme, sovint acompanyats per una visió prou progressista de la societat i de la defensa de la llengua i la cultura sotmeses de Mallorca, ha estat sempre devora ells. Sempre. Un company de Miquel Perales, de la seva etapa al seminari palmesà i a Roma –on va estudiar durant uns anys– recordava , des del púlpit, que va ser, fonamentalment, un humanista cristià.

M’agradà l’adjectiu perquè crec que descriu molt bé Miquel Perales i els Miquels que hem conegut. Quan hom mira de fer una anàlisi de la Mallorca contemporània li venen al cap molts perfils –algú en diria estereotips– associats a diferents ideologies: des del gran hoteler o l’empresari de la construcció al professor progre de català o l’activista ecologista. Hi ha, però, un perfil que per a mi ha estat clau perquè allò important no es trenqués i perquè allò que allibera i transforma i fa avançar pogués néixer i desenvolupar-se.

Els homes i dones com Miquel Perales són els que han fet possible, amb el seu esforç, la seva constància, la seva serenor, el seu conreu d’allò espiritual, les oportunitats col·lectives i individuals que tendrem. Són aquells perfils humils i anònims de les classes populars que portaven els nins a una escola en català o als escoltes –els anys vuitanta!–, que feien de la seva vida un exemple, que valoraven les coses petites i la resistència íntima que tan bé ens ha explicat el filòsof Josep Maria Esquirol. Gràcies a ells, som.

En temps del Papa Francesc, el qual crec que Miquel Perales va rebre amb alegria, fer senyera de l’humanisme cristià com un dels valors constitutius de l’emancipació de l’ésser humà i dels nostres pobles i societats em sembla positiu. Perquè l’humanisme de Miquel Perales s’ha empeltat en molta gent, començant pels seus fills i , segur, els seus nets. Perquè al llarg de la història recent en tenim moltes mostres, d’aquesta forma d’entendre la vida. D’allò petit a allò gran. Des de l’anonimat fins a llocs més visibles. Ara pens en Amèrica i en els catòlics que donaren suport a la Unitat Popular d’Allende o els cristians que són a punt de fer president López Obrador a Mèxic o que han esperonat la ‘Colombia Humana’ de Gustavo Petro, però també en la nostra Mediterrània i la nostra Europa. En els seglars palestins compromesos amb el seu poble que vaig conèixer a Jerusalem i a Jericó el 2006 i en els que, passant de jerarquies i d’estats, socorren persones refugiades al litoral de la mar comuna. En la llavor humanista cristiana que hi havia darrere aquells pacifistes i progressistes que lluitaren contra l’energia nuclear i contra tots els totalitarismes del segle XX. A partir d’ara sempre que vegi una dona o un home fent el bé veuré, també, un Miquel Perales.

stats