ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Miguel Mihura

Molt abans de decidir-me a escriure teatre, vaig veure una pel·lícula espanyola que no em va semblar una espanyolada. Això constituïa un esdeveniment en aquella època. Era una novetat, un bri d’esperança i un alliberament. Però tots aquells elements positius no naixien de les imatges ni de la interpretació ni dels efectes especials: el que em va impactar, gairebé exclusivament, varen ser els diàlegs: intel·ligents, brillants, enginyosos i sempre sorprenents. De seguida vaig esbrinar que aquella pel·lícula estava basada en una obra de teatre. Jo, en aquell moment de la meva joventut ja grenyal, no coneixia ni aquella obra, 'Ninette y un señor de Murcia', ni el seu autor, Miguel Mihura. La meva alegria va ser doble. En la meva qualificació personal, en aquells dies llunyans jo només tenia un petit informe, del tot inconscient, dins el món de l’autoria teatral: Pere Capellà. El descobriment de Mihura va establir una notable dualitat de virtut i d’excel·lència literària-dramàtica.

Amb el temps, i després de freqüentar altres textos teatrals, com els de Jardiel Poncela, Muñoz Seca, Samuel Beckett, Eugene Ionesco, Manuel de Pedrolo i el més proper a mi, geogràficament i generacionalment, d'Alexandre Ballester, vaig decidir-me a la tasca de posar per escrit les meves curolles i els meus diàlegs esbojarrats. Jo no sabia què feia, però tenia la certesa de fer el que havia de fer.

Fos com fos, Miguel Mihura va créixer en admiració i devoció, amb gran joia i entusiasme, quan vaig descobrir que ell era l’autor de 'Tres sombreros de copa'. Aquesta obra, que Mihura havia escrit vint anys abans i que no havia estat mai publicada ni estrenada, va suposar per a mi l’avantsala d’un teatre lúcid, lúdic i d’esplendor. 'Tres sombreros de copa' és el producte d’una inspiració que només té lloc una vegada cada segle. Quan ara sé que aquesta obra va estar amagada durant 20 anys dins un calaix, i no perquè el seu autor així ho decidís, sinó perquè no trobava cap grup ni cap director que s’hi interessés, em reconforta de totes les esperes que personalment he hagut de patir. Emotivament, és una causa més que m’acosta a aquest autor madrileny a qui va costar tant estrenar. Qui no es conforma és perquè no vol.

Quan busco, en els meus escriptors que m’han estimat, les referències literàries amb les quals conflueixo i m’hi sento en part reflectit, també, per motius més banals, m’agrada trobar punts de contacte sentimentals i emotius. Diuen que Miguel Mihura era un gran tímid, una mica hipocondríac i molt sensible. Vet aquí les semblances humanes de les nostres vides! Jo crec que és, només, des d’aquesta timidesa i d’aquesta sensibilitat que es pot escriure, i de manera molt especial escriure teatre. Allò que em va agradar de Miguel Mihura, al marge del seu talent pels diàlegs enginyosos i les situacions sorprenents, va ser que no escrivia el que escrivia tothom: el que passava o el que havia passat. Ell escrivia sobre allò que encara no se sabia si passaria o no. I era així, perquè aquesta mena de teatre es qüestionava la realitat i l’entorn més immediat. Sobretot, es qüestionava el teatre mateix. Mihura ensorrava les convencions i els convencionalismes, la misèria social, fins i tot els tòpics, sense deixar d’usar-los irònicament, i per aquest motiu no li importava gaire el que escrivia ni com ho escrivia. Només una cosa: escrivia el que ell volia escriure, escrivia allò que li donava la gana. No havia de demanar permís per escriure, ell escrivia des de la seva intuïció més càndida i més infantil i des de la seva espontaneïtat, sense cap altra preocupació.

Mihura va tenir en l’humor el seu millor aliat. Ell no escrivia teatre d’humor, sinó que feia ús de l’humor per indagar a l’interior de la societat i dels personatges que la formen. El seu humor és d’anàlisi i de denúncia: explora el que té davant i ho dissecciona, sense aportar mai solucions ni decrets artístics, i allunyant-se sempre de tots els dogmes. Els seus dogmes i les seves solucions són passar-s’ho bé i fer-ho passar bé. Sap que dins la quotidianitat s’hi amaga la màgia, i ell es limita a treure-la a l’exterior, sempre amb una economia de recursos envejable.

És una llàstima que el teatre de Mihura no hagi tingut la continuïtat que es mereix, però en certa manera és ell qui ho impedeix per motius estrictes de subsistència. Als seus últims anys de producció va afluixar la seva vena creativa i va intentar comercialitzar la seva creació. Ho va aconseguir escrivint excel·lents guions cinematogràfics i firmant obres a quatre mans, però a canvi de deixar oblidades les seves arrels de joventut per fer-les fruitar, principalment a partir de les incomparables 'Ninette y un señor de Murcia' i 'Tres sombreros de copa'.

EDICIÓ PAPER 15/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF