ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT
Opinió 16/07/2017

Michel de Montaigne

i
Joan Guasp
5 min

Si jo m’hagués dit Michel de Montaigne i hagués nascut quatre-cents anys abans, estic segur que hauria escrit els mateixos 'Assaigs' que va escriure el veritable Michel de Montaigne, amb el mateix contingut i el mateix estil, perquè era això el que jo havia volgut escriure sempre i no me’n sortia. Per què ho havia de fer si ja estava escrit amb quatre segles d’antelació? Michel de Montaigne va escriure el que jo penso quatre-cents anys després d’ell. No sé si m’explico. Abans de jo llegir Montaigne ja pensava igual que ell sense haver-lo llegit. Només que jo no era capaç d’escriure-ho a causa de la meva incompetència i la ineptitud literària i filosòfica. Crec que encara no dic el que realment intento dir: Montaigne va copiar el meu pensament quatre segles abans que jo ho pensés. Bé, jo sé el que vull dir.

Vaig llegir els 'Assaigs' de Montaigne al llit durant les vesprades de tot un any. Llegia i subratllava. Els tornava a llegir i els tornava a subratllar. És així com diu Montaigne, té tota la raó del món, em deia a mi mateix. Això és el que jo sempre he pensat. Ho expressa com a mi m’agradaria expressar-ho. Gràcies, Montaigne. Una vegada haver-ho dit, tots els que et venim darrere ens podem morir. Tu ho has dit tot, i ho has dit de la millor manera que es podia dir.

Aquestes eren les frases i els raonaments que jo m’anava fent mentre llegia les introspeccions tan sàvies d’aquell savi del Perigord. Perquè Montaigne va ser perigordià des del naixement fins a la mort. Gairebé no es va moure mai del seu país ni del seu castell, i això que es va mostrar favorable a viatjar, però només va fer algunes visites a París per temes professionals, polítics o culturals; i, gairebé al final de la seva vida, a cavall i amb uns quants amics, viatjà al sud d’Alemanya i Suïssa, i a Itàlia, però amb la ment posada sempre en les seves arrels innates. Va ser entre les quatre parets de la seva torre del castell que duia el seu nom on es va estudiar i es va escriure a ell mateix durant gairebé tres dècades. “Jo sóc la matèria del meu llibre”, diu en el frontispici.

Així va ser. Encara que el seu horitzó intel·lectual era molt més ample que el merament personal. És cert que, entre tot el que va escriure, i va estudiar, era el seu ésser i la seva persona, el seu esperit i el seu interior allò únic que l’apassionava, fins a anatomitzar-se el seu cervell i la seva ànima. Es podria fins i tot dir que analitzant-se a ell analitzava tot el món i tota la resta. Realment, com més el torno a llegir, més m’adono que sempre fa referència a ell, però mai deixa, al mateix temps, d’explorar-me en tot moment també a mi. A mi! Jo sóc el protagonista del seu llibre. I tu també, lector seu, per dir-ho en línia recta i aviat. Ell, jo i tu: aquesta és la veritable matèria de tot el que escriu. Tot aquell lector que s’hi acosta se sent interpel·lat de bon de veres, i situat al centre de les seves observacions i dels seus raonaments. Gairebé m’atreviria a dir que Michel de Montaigne som tots nosaltres. Als seus 'Assaigs' va parlar sempre d’ell: però alhora que d’un ell global, d’un tu i d’un jo. Una santíssima trinitat laica que és tot el que, en el fons, els homes podem arribar a intuir i conèixer. O, almenys, ho podem intentar i ho hauríem d’intentar. No podem tenir millor aval i millor ajuda que aquest llibre extraordinari de Montaigne.

Perquè, el que passa, és que tot el que escriu Montaigne és la naturalesa humana, la seva condició, les seves circumstàncies i les seves relacions necessàries. Només cal comprovar-ho. A tot arreu deixa infinitat de petjades que ho revelen. Recordo que diu, per exemple, que ell té poca memòria. Tot a la nostra vida ens recorda que tampoc nosaltres en tenim gaire. I és aquesta manca de memòria la que ens hauria de fer reflexionar sobre la feblesa dels nostres judicis, dels nostres compromisos, de les nostres prometences, fins i tot de les nostres paraules més quotidianes. Ben mirat, no deixem de ser uns autèntics inconscients en moltes de les matèries que vivim i tractem. La humilitat pot salvar-nos, i és a ella que recorre sempre el nostre autor. La humilitat i la sinceritat i la modèstia i l'honestedat. En el seu cas, i també ho hauria de ser en el nostre, la manca de memòria no deixa de ser un bé, perquè allò que recordem és, a causa d’aquesta absència, el més essencial i valuós del que ens passa, del que llegim i del que vivim. Montaigne sempre en treu la part més positiva i més satisfactòria. Perquè, justament, és això el que ell cerca, com ho cerquem tots plegats: el benestar personal i social, l’alegria de viure, la felicitat pública i privada. Michel de Montaigne és, en aquest sentit, força epicuri, s’ho vol passar bé en el seu dia a dia, en les seves relacions de tot tipus, entre els amics i la família, i no s’amaga de dir-ho i de deixar-ho escrit. En el fons, és el que tu i jo també volem. Així és la vida, així és la condició humana, encara que sembli que no hi tinguem tot el dret i tota la justícia. Per a Montaigne, no passar-s’ho bé en aquest món, en aquesta vida, és el pitjor pecat que pot cometre un home. Tinc la impressió que tots hi estem d’acord.

Fa contínuament una denúncia a tot allò que ens impedeix la fortuna, el confort i el plaer. Hauríem d’acceptar, familiarment parlant, que tot el que diu és de caixó. Ens és sabut. Deixa que parli per ell el sentit comú, la naturalesa més natural, la simplicitat: acusa els estats guerrers i bel·licosos d’anar en contra del benestar general i de la felicitat dels pobles. Sorprèn, en algun moment, que sembli defensar aquestes situacions del poder de la força física sobre l’intel·lecte. Diu, però, que la força d’un estat és inversament proporcional a la seva cultura. Se’l pot interpretar malament a causa de la seva ambigüitat i la seva ironia, però és que vol mostrar-se amb aquests elements que li donen, ben interpretats, solvència literària, social i política: humanista. Escriu que l’estudi, més que donar fermesa i coratge, estova i efemina. Però, així i tot, ens recorda que foren reis com Carles VIII els que, sense desembeinar l’espasa i convertint els seus prínceps i nobles en savis i enginyosos, aconseguiren els seus objectius de conquesta en èxits.

Montaigne, a qui sovint se li ha negat la seva condició de filòsof, potser és el més gran de tots, ja que no s’enfila per les parets ni pels dogmes. A Montaigne no li cal sortir de casa ni d’ell mateix: transmet el que pensa sense filigranes ni subterfugis. És senzill i directe. Precís i sincer. Com tots els escriptors que m’han estimat i admiro, Montaigne té un estil literari que m’enamora per complet: gens de retòrica, va al gra, no perd el temps amb ornamentacions ni decorats excessivament brodats: com els seus admirats Sòcrates, Plutarc i Sèneca, no arrufa el braç per expressar dreturerament el que sent. No té manies. És veraç i genuí. La veritat és el seu objectiu, tant en el fons com en la forma. Aquest estil, també, li reporta felicitat i ens la reporta a tots.

Llegir Montaigne no només ens serveix, a tu i a mi, per ser més justos, més honestos, més alegres i més humans amb tu i amb mi particularment, que això seria el fonament de l’autèntica filantropia activa, sinó per ser-ho amb tots nosaltres i amb tots elles i ells. Amb tots plegats.

stats