Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Més sobiranisme i menys sociolingüística

Aquest cap de setmana s’han celebrat, a Inca, les jornades de debat i d’estudi 'Un esborrany de país', organitzades per l’Ateneu Pere Mascaró i per la Fundació Emili Darder. Es tracta, segons la crida, prou acadèmica, que han fet els seus impulsors, coordinats per l’historiador Joan Colom, de repensar el mallorquinisme en un moment en què ens cal fer-ho més que mai. A cinquanta anys de l’aparició d’'Els Mallorquins', de Josep Melià –ampliada una dècada després com a 'La Nació dels mallorquins'–, la veritat és que el nacionalisme mallorquí ha dedicat relativament poc temps, espais i iniciatives a produir musculatura intel·lectual. De fet, el fil conductor des de Gori Mir i Pep Melià –cap dels dos militant de la tradició majoritària del mallorquinisme contemporani, per cert– fins al 2016 és amb prou feines completat per la tasca, lloable, del Grup Blanquerna, per algunes publicacions de llibres a l’entorn del PSM –'Països Catalans en plural' i 'El nacionalisme progressista a les Balears– o per les aportacions de Damià Pons, Nel Martí, Tomeu Mestre, Bernat Joan o David Abril. Per dir cinc noms atzarosos i massa masculins que s’han atrevit a fer propostes, plurals entre si, a diferents moments.

Ara n’era el moment, de plantejar aquest debat, de sacsejar un terreny massa encarcarat. No es tracta d’un bolet, d’una experiència aïllada. Hi ha moviments de fons, m’atreviria a dir que a totes les famílies, que es reclamen del sobiranisme, per pensar quins són els models i estratègies adequades per anar cap a la Mallorca lliure –i justa!– que va somiar Josep Maria Llompart. Hi ajuden molts factors. N’hi ha un de determinant, però, en què , és una intuïció, ens pot haver impulsat sense voler-ho, maldestrament la pressió espanyola. Per primer cop en dècades, la identitat política mallorquina com a tal, la mallorquinitat, és percebuda per una jove generació de militants sobiranistes com quelcom positiu. S’han acabat els complexos del passat, en tots els sentits – tant els que imposava l’univers simbòlic d’un independentisme català que mai ha sabut de què anava la pel·lícula a les Illes com el que venia de la por d’alguns popes mallorquinistes–. Retornant al subjecte Mallorca i hibridant Laclau, Archilés, Gramsci, Damià Pons i David Fernàndez podem tenir la mesura.

Aquests dies em caigueren a les mans dues velles publicacions sobre la qüestió nacional a Mallorca que desconeixia i que en teoria eren aigua i oli. D’una banda, el monogràfic sobre les Balears, les Pitiüses i els Països Catalans que va fer la revista 'Nous Horitzons' del PSUC, els comunistes catalans, la tardor del 1978; de l’altra, la transcripció de les jornades 'Les Illes Oblidades', a cura de l’eivissenc Isidor Marí, organitzades, el 1992,  per la Fundació ACTA, vinculada al catalanisme 'mainstream' de l’època que anava del pujolisme a una part d’ERC. Més enllà d’anàlisis simplistes, quelcom que m’ha semblat al·lucinant és que els discursos que es deriven d’ambdues són encara els mateixos que una part del sobiranisme mallorquí pretén defensar. Greuge històric, llengua i l’obsessió a perseguir les elits perquè tinguessin un rol autocentrat, perquè fossin “dels nostres”. Ens cal poder anar una mica mes enllà. Allò que Josep Ramoneda deia que havia aportat, fonamentalment, Carod-Rovira: laïcitzar la cosa nacional. Extirpar-ne la càrrega etnolingüística. Ampliar-la. Fer de la nació dels mallorquins –l’únic subjecte possible d’entrada, d’altra banda– un poble sobirà en tots els aspectes que pugui relacionar-se amb qui consideri. Per ventura amb Catalunya i el País Valencià en una comunitat d’interès, confederal, que no tengui la llengua i els interessos econòmics d’unes elits que se'n foten, de tot, com a únic comú denominador. Ara que es parla tant de populisme i resumint: potser tant el nostre país insular com això que en diuen Països Catalans s’ha de vertebrar més des d’un populisme aglutinador, progressista i democràtic, que no des de les velles propostes de sociolingüistes que somien en una Mallorca-Letònia sense una presència russòfona –no sempre colonial, en el nostre cas– que no arribarà.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF