OPINIÓ

Més que un mapa, un camí, hem de mester

“A l’atzar agraeixo tres dons, haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” és el lema-poema més conegut de Maria Mercè Marçal. Un lema, d’altra banda, que s’avé com un bunyol dins la mel amb la declaració d’intencions que MÉS per Mallorca fa amb la campanya Cartografiant el futur. D’entrada, l’aventura s’esdevé complexa, si tenim en compte que ni el líder del partit és una dona, ni gairebé cap dels seus militants, simpatitzants o votants som de classe baixa, ni se sap exactament de quina nació parlam. Tranquils. Només és la sabatada inicial. Ja ho va dir la criada: “Tot és possible, senyora, llevat que la perdiu torni col”. 

En el moment de picar aquestes lletres s’encetava idò aquesta espècie de convenció congressual (jornades de pensament, n’han dit) per reinventar els objectius de la marca sobiranista de Mallorca. Un vídeo de bella factura i volada poètica que s’ha fet viral aquests dies vinculava les idees de l’entorn de MÉS per Mallorca amb la terra, amb la llengua, amb la feina, amb la lluita…
Mentrestant, per acompanyar la cosa, Antoni Noguera, exbatle de Palma i esperança blanca per a un sobiranisme majoritari a Mallorca, publicava un article a la premsa explicant el perquè de tot plegat. 

He dit sempre, i no me n’amag, que l’embranzida d’Antoni Noguera com a batle de la capital mallorquina havia de servir per impulsar MÉS per Mallorca cap a ser el partit que lideràs l’alternativa a la dreta mallorquinoespanyola de sempre. Cert és que el darrer i enèsim fracàs electoral de l’esquerra sobiranista ens va fer perdre pistonada. Però encara hi som, però no per governar per governar, sinó per posar peu fiter. Perquè per fer de crossa submisa a l’espanyolisme agredolç del PSOE ja hi ha altres satèl·lits més avinents. Un partit ecologista no pot construir autopistes. Un partit sobiranista no pot formar govern sense traçar línies vermelles de finançament i competències. Un partit feminista no pot limitar-se a fer llistes cremallera. I enumer tot això sabent que la presència de Fina Santiago al Govern d’aquí ha permès surar la crisi del covid-19 a tantes de famílies, o que Sebastià Sansó ha obrat una llei pionera en l’eliminació dels plàstics.

En l’escrit de Noguera s’hi entreveu la petjada catalanista i sobiranista dels nous socis d’Esquerra Republicana, i tal vegada també d’altres ideòlegs de MÉS netament independentistes. Noguera es col·loca a l’esquerra més transgressora amb Pep Mújica de referent, i després s’abraça als mallorquins catalanistes i d’esquerres del segle XX: Alomar, Picornell, Darder i Bosch. Dos homes i dues dones. Dos màrtirs i dos supervivents. Anomena cada una de les quatre illes poblades de l’Arxipèlag pel seu nom, però les anomena totes quatre, segurament conscient que l’objectiu electoral és la cotilla autonòmica. Abandona l’ús de la paraula sobiranies en plural i l’empra sempre en singular, donant a entendre així que una de sola, la nacional, abasta totes les altres. Cert és també, però, que parla exclusivament de mallorquinisme, i que l’única vegada que hi surt el qualificatiu català és per referir-se a la llengua, obviant, ai las, que la nació de la gent mallorquina no pot ser si no és catalana. 

Obraran de factòtums d’aquesta olimpíada del pensament Joan Manuel Tresserras, Gemma Ubasart i Rosa Garcia. I els hi acompanyaran gent de tota edat i condició avesada a batallar dins les trinxeres polítiques de l’illa, de Damià Pons a Carme Gomila passant per Lluís Apesteguia o Maria Bonnín. Un deu, per a mi, en general.

Precisament Pons ens parlava en versos, fa algunes dècades, dels “mapes del desig”. La terra d’Argensa llompartiana, la terra negra de Vidal Alcover, les escambuixades penyes blaibonetianes. El desig a flor de pell de Miquel Àngel Riera. La protesta enrampada de Jaume Santandreu. La catalaníssima festa de la paraula efakiana. No en tindrem prou, però, amb la poesia, ni amb les paraules. Diu Noguera que ens cal un mapa. I ja sé que és una manera de parlar. Jo esper que d’aquesta cartografia, més que un mapa, que ja el tenim i és més gros del que moltes ments tancades pensen, ens en surti un camí florit d’ecologisme, de feminisme i de solidaritat (que són els valors amb què voldria que construíssim el nostre país lliure), “entre la realitat i la utopia”, un full de ruta i una raó estratègica que ens ajudi a prendre les decisions més encertades (des de l’abrandament més radical fins al seny més prudent) per fer de Mallorca un espai més pròxim a la llibertat, a la sobirania i a la independència.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF