OPINIÓ

Més enllà de l'enrenou d'un referèndum

Segurament els britànics estan patint la major crisi política i institucional que es recorda en moltes generacions; per contra, el moviment sobiranista a Escòcia mai no ho havia tengut tan bé com fins ara. Els 20 punts que ha pujat a les enquestes l'Scottish National Party, de Nicola Sturgeon, i el 52% de suport a la independència després de la constitució de l'excèntric nou govern britànic demostren que la crisi desencadenada pel Brexit i l'actual política del partit conservador són una gran oportunitat per a la independència. A més, cal afegir el revulsiu que ha suposat la polèmica suspensió del Parlament imposada per Boris Johnson i el desconcert polític que es viu a Londres. D'altra banda, convé subratllar la recent dimissió de Ruth Davidson, la política que havia aconseguit que el partit conservador fos la segona força política al parlament de Holyrood i, fins ara, la gran esperança per a la campanya unionista a Escòcia en cas d'afrontar un segon referèndum.

Independentment del trasbals que està causant el Brexit, convendria parar esment a la seva evolució, especialment des d'una òptica sobiranista. D'entrada, perquè si s'arriba a fer una nova consulta a Escòcia –cosa molt probable– i la independència n'és l'opció majoritària, tot es convertirà ben aviat en l'exemple a seguir. No tan sols pel triomf de l'independentisme, sinó més aviat per la oportunitat de poder comprovar com es pot implementar el resultat del referèndum, segurament una tasca complexa, delicada i llarga.

En segon lloc, convendria tenir presents les importants repercussions que tot plegat pot tenir en el model d'articulació europea, fins ara inflexible i basat en “l'Europa del estats”. Cada cop és més manifest que l'europeisme és un pilar clau en la majoria de moviments sobiranistes a Europa. Les nacions sense estat sempre han cercat que la UE sigui el marc democràtic que garanteixi el respecte al dret d'autodeterminació dels pobles, però, en canvi, paradoxalment, els seus respectius estats cada cop deriven més cap a posicionaments euroescèptics de la mà de la creixent influència de l'extrema dreta o de partits populistes autoritaris. D'aquesta manifesta contradicció, la UE n'hauria de prendre bona nota. En tot cas, l'europeisme d'Escòcia o d'Irlanda del Nord, en un futur escenari de ruptura real, podria influir en un canvi de model europeu.

I en tercer lloc, el Brexit ens ha portat a l'actual debat –esbiaixat– del referèndum com a instrument democràtic. Ara resulta que els referèndums sovint són un greu error que pot generar divisió i desconcert. Això sí, únicament si no surt l'opció prevista, és a dir, el resultat que pretenia qui l'ha convocat. Si en el referèndum del Brexit hagués prevalgut la permanència a la UE segur que ningú hi reflexionaria tant, ningú proclamaria que “els referèndums són una resposta massa simple a qüestions complexes”. Fins i tot, hi ha qui veu en l'exemple britànic una lluita entre la democràcia representativa i allò que anomenen la democràcia plebiscitària.

No hauríem de caure en l'error de confrontar els referèndums amb la democràcia representativa. Són complementaris. Actualment, els estats membres de la UE són democràcies representatives que inclouen en major o menor grau instruments de democràcia directa o participativa. Des del 1980 s'han celebrat als estats membres de la UE més de 220 referèndums, molts associats al mateix procés de constitució europea. A més, els referèndums poden ser un instrument oxigenador de la política representativa. Després de la gran crisi econòmica i dels nombrosos casos de corrupció política que afecten alguns estats europeus, com ara Espanya, és urgent recuperar fonts de legitimitat política que es basin en la participació directa i l'aprovació ciutadana.

Òbviament, en el cas del Brexit, el resultat pot no agradar a la resta d'Europa. Però convé destriar la legitimitat de la consulta, fins i tot la idoneïtat, d'altres factors que evidentment hi han convergit (la crisi del bipartidisme, la nefasta política conservadora, el populisme dels líders, els enganys de les campanyes...). En tot cas, sobra l'anàlisi simplista del que ha passat i les reflexions més aviat s'haurien d'adreçar a qüestions com ara si les opcions presentades eren prou clares, si tenien un mínim full de ruta al darrere, o si les campanyes, polítiques i mediàtiques, són les més adients pel que fa a rigor i informació a la ciutadania.

A casa nostra el referèndum del Brexit ha creat tot tipus d'oportunisme polític. Oportunisme a l'altura de la classe política espanyola i aprofitant, com ja és tradició, el procés independentista a Catalunya i la demanda d'un referèndum d'autodeterminació. Les ximpleries més destacades provenen, com no pot ser altrament, de la triple dreta espanyola. Casado, Rivera, Arrimadas i no diguem el personal de Vox ens han advertit amb to patrioter del gran risc que signifiquen els referèndums, que únicament divideixen la gent, creen confrontació, polaritzen el país i són una amenaça per a la democràcia.

Per l'altre costat, des del PSOE també es fan paral·lelismes com a mínim molt agosarats. El mateix president Sánchez pensa que “el referèndum no és l'instrument adequat per resoldre problemes complexos”. Es veu que Sánchez considera que per solucionar els “problemes polítics” és més diligent la recepta espanyola de subrogació de les responsabilitats polítiques a les instàncies judicials o, millor encara, la via del 155, la suspensió de l'autonomia, l'empresonament i l'exili.

En comptes de tanta superficialitat convendria observar amb més atenció i modèstia com resoldrà una democràcia tan consolidada com la britànica la complexa situació que s'ha arribat a conjuntar (crisi política, institucional i d'integritat nacional). Ara pot parèixer exclusiva del Regne Unit, però bona part de les causes que l'han ocasionada també s'escampen per la resta dels estats europeus. En qualsevol cas, confiem que la solució britànica sigui a la llarga més intel·ligent que l'espanyola i que lluny de tirar terra sobre els instruments de política participativa, els respecti i refermi encara més.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF