TRIBUNA OBERTA
Opinió 15/07/2017

Més enllà d'aquell 18 de juliol

Manel Santana Morro
3 min

Historiador i director general de Participació i Memòria DemocràticaDimarts és 18 de juliol, data en la qual es produí el cop d'estat que va donar lloc a l'inici de la Guerra Civil espanyola. D'això, ara en fa 81 anys i durant molt de temps fou considerat el dia del 'Glorioso Alzamiento Nacional' pel bàndol revoltat.

El desenvolupament dels fets és prou conegut: una guerra fratricida, les repercussions internacionals del conflicte, la repressió, l'hegemonia d'una ideologia autoritària tenyida de color blau amb vinculacions amb els règims de la Italià feixista i l'Alemanya nazi, el lideratge de Francisco Franco al capdavant dels revoltats i la victòria del bàndol nacional que donà lloc a una dictadura llarga que es perllongà fins a la mort del dictador i l'inici de la transició. A partir d'aleshores si haguéssim d'elaborar una llista de paraules per valorar aquell període podria ser aquesta: vencedors, vençuts, 'caudillisme', silencis, por, escarment, nacionalcatolicisme, presó, censura, autocensura, falangistes, tradicionalistes, aïllament, racionament, autarquia, estraperlo, misèria, apertura i 'desarrollismo'. La llista de mots podria ser més llarga.

Més enllà de la creació del règim de Franco, amb unes estructures poderoses de control social i ideològic, amb capacitat d'aixafar qualsevol tipus de dissidència, d'una manera progressiva una part important de la població s'acostumà a viure en silenci amb el convenciment que calia passar desapercebut, a no significar-se o significar-se el mínim, a no parlar de segons què, a no fer referència als episodis de repressió que estaven en el record de tots –episodis de consells de guerra, de presó, de penes de mort, de desaparicions, d'execucions amb nocturnitat en molts cementeris. A cadascun dels racons de la nostra geografia es produïren fets i successos per mor d'aquella guerra incivil que eren coneguts totalment o parcialment pels veïns i que generaren dolor, frustració i impotència que hagueren de quedar reclosos en l'univers més íntim. No es podia socialitzar el dolor. Els que patiren la repressió directa callaren i acostumaren els seus a callar o a parlar en l'àmbit més íntim i en veu baixa. Molta gent optà per mirar i callar no fos que els succeís el que succeí als que s'havien destacat abans del 36. Aquells silencis es traslladaren als fills, als quals en molts casos es va ocultar –o explicar parcialment– allò que havia succeït en la biografia familiar.

A aquells silencis, els hem d'afegir l'existència d'un règim monocolor, que induïa a la desmobilització, especialment passats els anys més blaus, i que atribuïa la precarietat que es visqué durant la postguerra als vençuts i a la comunitat internacional, però alhora es feien passes per sortir de l'aïllament i tractar de legitimar el règim davant la comunitat internacional. Arribaren els anys “de paz” del franquisme, el qual s'atribuïa la capacitat d'haver bastit un règim embolcallat de pau social, que caminava cap al vertader progrés. I això creà dinàmiques de vertadera apatia, de desmobilització, d'una massa teòricament apolítica a la qual havien fet veure que la política no portava res de bo, que era sinònim d'enfrontament. Havia estat precisament per la política que hi havia hagut una guerra. El mateix succeïa amb la democràcia, considerada l'arrel de tots els mals potencials –els morals inclosos– davant els quals s'havia situat el franquisme com un escut protector. Allò es va traduir en una manca de cultura política en democràcia, en una manca de coneixement de les possibilitats transformadores. Això no vol dir que no hi hagués oposició al règim –n'hi va haver, i sovint significativa– ni que aquest no afeblís la seva capacitat de governar amb mà de ferro, tot reprimint els moviments d'oposició i tractant de silenciar les protestes que es donaven al carrer i allò que succeïa a l'estranger. Es venia la cara més amable d'una conjuntura de bonança dels anys seixanta –aquella campanya de “25 años de paz”– i es demonitzava tot allò que s'identificava amb la democràcia.

La por i el record de la por varen crear inèrcies que sovint perduraren més enllà de la mort del dictador. Jo encara record dins el meu redol d'infantesa, cap al principi dels anys 80, consignes o consells explícits que convidaven a no significar-se en excés, a no ser dels primers ni dels darrers, a no qüestionar certes coses, a no criticar coses al poble que es feien des de sempre “perquè ja està bé així com estan”, a no xerrar de segons què. Records, també, que apuntaven que per a qui tenia un negoci era millor no prendre part a cap llista electoral –menys encara encapçalar-la– perquè “qui té un negoci ha de tenir la norma de no dir de quina ideologia és partidari”. Sí, vertaderament l'ombra del que es congrià aquell 18 de juliol encara és molt llarga, massa llarga.

stats