OPINIÓ
Opinió 24/07/2020

Més buldòzers

i
Joan Cabot
2 min

PeriodistaCom a regla general, no m’acab de fiar del tot d’aquella gent que, quan camina pel cementeri, balla el minuet per evitar trepitjar les tombes: don per fet que només existeixen les coses sagrades perquè seria una llàstima viure privats del divertit esport de la profanació. Així que em prenc tota aquesta polèmica de les estàtues amb incredulitat: no concep res més estimulant per a qualsevol societat que el 'sanejament' dels seus tòtems.

Per això sempre he envejat les cultures orals. Ningú no ha anat mai a la guerra per un desacord en la interpretació d'un mite etiològic o un conte narrat al voltant del foc. En canvi, a occident duim segles de bregues per qualsevol coma: la lletra és, sembla, sagrada, però paradoxalment la seva interpretació és confosa, embromada a més no poder, convida al fanatisme.

La transmissió oral és menys melodramàtica, en gran part perquè tot és reinterpretat contínuament, sempre en el moment: s’adapta a l'entorn, als interlocutors i es dona per fet que els èmfasis de la versió depenen de l'humor del mèdium de torn. Si en lloc d'escriure la Constitució ens la contàssim els vespres després de sopar, probablement hauríem deixat fa estona de discutir per busques.

I el mateix val per les pedres.

Sí, ja sé que "és història", però el meu sentit aràcnid s’altera cada cop que aquells que semblen més entestats a repetir-la l’empren com a argument. D’alguns sospit, de fet, que estarien ben contents si el temps es pogués congelar o, fins i tot, rebobinar, als dolços anys en què els 'junípers' de torn podien cristianitzar sense que ningú no els discutís si era pertinent o no anar a emprenyar on no et demanen.

El problema de les estàtues no és tant què representen en el present com què simbolitzaven per als qui les varen erigir: no és tant tot allò que ens conten del passat com tot allò que volen tapar i pretenen que ignorem. I el problema de la història és que sovint s’empra com a excusa per mantenir les coses com han estat sempre. La tradició està bé com a excusa per a un poc de diversió amb la tribu, però tampoc cal donar-li més importància de la que té. La tradició és una comoditat, no un argument. Que un país hagi existit els darrers dos-cents o tres-cents anys no vol dir necessàriament que hagi d’existir demà o passat. I que fins ara hàgim tingut un cap d’estat votat únicament per l’esperma de son pare, fecundat a la vegada per no sé quina força divina i hereditària, no implica que hàgim de continuar vivint amb un sistema polític que podria perfectament ser l’argument de fons d’un conte dels germans Grimm.

Una cosa és conèixer la història i reconèixer les seves seqüeles en el present. L’altre enrocar-hi.

I, a més, la història és precisament això: una crònica d’estàtues tombades, règims derrocats i reis decapitats. La història l’escriuen les guillotines i els buldòzers, almanco la part divertida, i, només de tant en tant, algun tractat ben negociat. La resta són només cosins i fills de cosins boixant.

stats