Escriptor i llibreterEn el camí de retorn a la llibreria, em trobo una rata ben distingida i la saludo respectuosament. Cabells retallats de manera ben escrupolosa, barba ben esmolada i acabada en punta, gairebé de pinzell. Aquest cop l'he trobada d'allò més engrescada, inflada d'autocomplaença i encantada d'haver-se conegut més que mai. Perles i joies, cadascuna de les seves paraules, tot ben assajat, tot ben calculat, gairebé una eufòria de vodevil, enmig del carrer. Tot i això, més desperta que mai, la trobo en guàrdia com qui toca el contrari amb una espasa d'esgrima i després se'n decanta amb dos bots, provant aquí i allí. Hàbil i amb gran dicció de predicador. No goso pas parlar de literatura i, menys, improvisar cap tertúlia eixorca enmig del carrer. Sempre que ho he intentat, ni que fos l'intercanvi o la resposta a tanta ‘distinció’, ho he hagut de deixar anar, car hem estudiat manuals d'educació i respecte al proïsme ben diferents. Gairebé tothom sap que és l'animal albí i d'ulls rojos més distingit de la contrada. En la conversa hi posa un costat tan femení que potser el sorprendria a ell mateix. Hiperactuació. Molts cops he imaginat els durs assajos davant un mirall, ja que m'ha semblat impossible o improbable tan sofisticada antinaturalitat. Sempre m'ha semblat que sota aquesta superfície s'hi amaga una extremada i molt rara manera de raonar. Sí, malgrat la llarga coa, és racional. Un exemplar d'animal racional, no pas un animal exemplar. Té un punt de duresa incomprensible i a vegades incontestable, com aquella ocasió en què un jutge ordenà la detenció i empresonament de Maria Antònia Munar i la mateixa tarda guaità l'antiga llibreria, tot per dir als pobres mortals que hi trobà dintre, que vam quedar amb la boca badada, entre rialles i amb una eufòria gens continguda, reanunciant una notícia que tots els illencs ja coneixíem: “Sa mare de na M. Antònia quan l'han detinguda ha tingut un infart”. Ànima malaltissa, pelatge blanc i ulls vermells, quasi celebrant a crits una desgràcia ben seriosa, conseqüència d'un disgust ben personal i intransferible per a una mare. Aquesta bístia nacional, absolutament solitària en allò essencial, tancada en una roda d'hàmster, incontinència total davant la turba, els emblemes i les banderes, tota una gran rata!
En aquest nou episodi pel carrer, topa amb mi. No basta la salutació de rigor, ha d'incloure totes aquelles clàusules que fan que encara avui no hagi rebut el premi Nobel. Després de la lletania de costum, comença l'atac absurd i em trobo en terra de ningú. Tanmateix, de blancs i negres, els tenc ja ben pelats.
“Què li sembla? Ho veu, quan es vulnera la llei? Ho veu, el que és un estat de dret? Ara el jovent aprendrà bé com les gasta l'Estat, per a un escriptor jove és un espectacle estimulant, no troba?”. “I la que han armada a sanitat? Quina vergonya!”.
Faig un gest però no pego. A més, no porto espasa ni punxó, ni m'han educat per fer saltironets endavant o retrocedint. Vaig néixer en el bàndol d'aquells que perderen la guerra i no em situo còmodament, avui, en cap bàndol en què el foc és obert. Així i tot, només li faig arribar una humil i senzilla reflexió abans que marxi saltironejant amb la coa arrossegant per terra i volti la propera cantonada que tanca aquesta columna, avesat com estic a tractar amb rates tragineres, cellardes o ratolins de camp. Aquestes d'ulls rojos i blanques, tan honorables només perquè han nascut per servir l'amo i no sortir del laboratori on es coven aquestes pràctiques que ens porten a tots pel camí de l'enfrontament i de l'etern retorn a la casella de sortida. Quants cops en la història viurem aquestes repetitives involucions?
Cada final d'any, des de fa gairebé una vintena d'anys, hem col·laborat modestament, des de casa i per telèfon, fent una petita aportació a la ‘Marató’ de TV3, contra les malalties i en favor de la investigació que, òbviament, ens beneficia a tots. Ja eren molts anys fent- ho, fins que un any, no molt llunyà, ens tocà en la gravetat, l'UCI i, després, ja fora de perill, una estada considerable a Son Llàtzer. Mentre hi érem, va coincidir que feien la ‘Marató’, casualitats. Volguérem posar unes monedes i seguir el programa per fer la petita donació. La nostra situació de salut era complicada, aquest fet ens tornaria uns minuts als bons temps, a la normalitat, de l'hospital estant. Aquest cop ho viuríem i ho veuríem des de l'altre costat. Però, davant el problema que vam tenir, de no poder trobar el canal, una infermera no pogué estar-se de dir-nos, amb la petició prèvia que no la destapàssim, que “Bauzá ha prohibido C33, TV3 y todo lo que sea catalán en Son Llàtzer”. He desviat l'argument i l’atenció uns graus per advertir la lectora o el lector que ha arribat fins aquí que no hi ha casualitats. Cap ni una. Encara recordam un fill nostre, a tres anys d'edat, i un metge argentí a Santa Maria atacant-lo: “Si no hablas en cristiano, no te entiendo”.
Sort que aquest tipus d'ineptes que no deixen ni agonitzar els nostres padrins en el seu idioma mai no acaben dirigint res, entestats com estan a crear problemes allí on no n'hi ha. Sort que els metges i el personal sanitari en castellà i en català foren els millors a què un pacient pot aspirar. Gràcies a elles i ells, en castellà i en català, tot rutlla i el món continua voltant. Potser aquests dies és més nítida la línia que separa els animals racionals dels animals irracionals. Despersonalitzar el ‘rival’ és una cosa més comuna d'aquests darrers.
