Avui, quan falten quatre dies per a Tots Sants, era un jorn ideal per fer un article de passa tu criticant l’aculturació de la nostra societat venuda al consumisme heretat del poble ianqui, les tradicions del qual ha comprat i adoptat com si fossin nostres des dels temps de Peronella d’Aragó. Era un dia per reivindicar els rosaris –tot i que no hi hagi res més horrorós que el carabassat–, els panellets i les llanternes en oposició a les teranyines, les carabasses amb ulls i les desfresses fantasmagòriques. Emperò avui no és un dia normal, ni una setmana com una altra, i tampoc no ha estat un mes que hagi pogut passar desapercebut per molta voluntat que hom hi hagi volgut posar.
Catalunya ja s’ha desconnectat. I ara què? Mentre mirava la votació de la famosa DUI –per cert, calia una escenificació tan agònica?– no podia deixar de pensar que la cosa ja no anava de verbes i que els catalans –o una bona part dels catalans, no tenc interès a ferir sensibilitats constitucionalistes–, quan varen dir que volien trencar la seva relació d’amor-odi amb el país anomenat Espanya, ho deien de veritat. I ja sigui perquè la CUP ha sabut fer la seva feina o perquè hem assistit als intents de seducció política més nefastos de la història de la democràcia europea, el dia ja és aquí. Com cantava #LaMásGrande a un dels seus grans 'hits': “El invierno llega, aunque no quieras”. I el fred català, com un front siberià, ha entrat per la porta del parlament i ha arrasat allò que ens havien dit que era immutable, àdhuc impossible.
No obstant això, torn a fer-me la mateixa pregunta del paràgraf anterior. I ara què? Després del brindis amb cava del Penedès, de l’alegria, del somni aconseguit per a molts, com continua la pel·lícula? Ja vaig dir fa un parell de setmanes, perdonau que m’autoreferenciï, que tenia la sensació que havien posat massa èmfasi en l’aperitiu d’aquest àpat però que ningú no tenia clar com cuinar aquest plat exquisit anomenat #Independència. Tot seguint amb el símil culinari, un cop completat el #Procés, hi ha tota una carta preparada amb els serveis que la nova República demandarà? Els dubtes del president Puigdemont sobre acceptar la convocatòria d’eleccions no ho acaben d’esclarir gaire. I les cares de circumstància de tot el seu govern mentre cantaven 'Els segadors' tampoc no eren gaire falagueres. Ja sabem que el poble català sempre ha estat contingut, però calia tanta repressió emocional? Quan algú aconsegueix el somni de la seva vida –en aquest cas passar de ser independentista a ser només ciutadà–... No hi hauria d’haver hagut una mica més d’eufòria? No cal ser cap analista de gestos d’aquests que circulen per les televisions per saber que per als polítics catalans el capítol de la Història (en majúscula) que acabam de començar no tendrà una lectura ni fàcil ni ràpida ni indolora. I ells ho saben.
Mentrestant el restaurant de #FastFood del Senat espanyol ja té en marxa el menú 155 per recuperar els clients perduts. Veient les imatges de l’aprovació de les esmenes de la llei que ha d’intervenir Catalunya és quan et tems que la cosa ja no tenia remei. Ha sobrat ‘hooliganisme’ i ha mancat finezza. Aplaudir cada vegada que es retallen drets d’un territori que tu, teòricament, sents com a part indissoluble del país que estimes no fa preveure un final feliç. La temperatura anímica general està pels núvols i n’hi ha prou de fer una volta per les xarxes per comprovar que n’hi ha molts que tenen ganes de trull des de fa setmanes, i ja no se n’amaguen. Esperem que l’1-O no fos l’assaig general d’una pel·lícula de terror. Ja que ens agrada tant apel·lar al Vell Continent, el senyor Donald Tusk, el rei del Consell europeu, ha dit que, tot i que només reconeix el Govern espanyol com a interlocutor vàlid, aquest mateix govern hauria de recórrer a la força de l’argument i no a l’argument de la força. Esper que per una vegada siguem tan europeus, europeistes i internacionalistes com hem volgut creure. Ja en parlarem d’aquí a set dies.
