11/06/2013

M'enamora el nou, em cansa el vell

3 min

En temps de canvis radicals, el més difícil és deixar de veure el món que arriba segons els marcs de pensament antics i començar a entendre'l segons les traces d'allò que arriba. És per això que l'anàlisi del present s'ajusta malament a la clàssica dicotomia dreta-esquerra, i en canvi es divideix entre els qui veuen amenaçat l'ordre conegut, i els qui confien en la promesa de l'ordre que ha de venir. El que per a alguns és anunci de calamitats, per als altres és esperança de temps millors. No m'atreveixo a dir qui tindrà raó. Si els nous temps no acabessin d'arribar, hauran tingut raó els catastrofistes. Si l'eclosió del nou món es confirma, guanyarem els que hi apostem sense por.

AIXÒ S'APLICA A TOTS els ordres de coses. Serveix per parlar dels canvis econòmics. Les mateixes xifres macroeconòmiques, considerades com a manifestació del cicle antic, fan tremolar. Vistes des del punt de vista del cicle nou, tranquil·litzen. El que és un mal final per a les expectatives en què havíem viscut, és un indici raonable en la construcció d'allò que viurem. Apliquem-ho, per exemple, a l'austeritat com a virtut econòmica. Només en un parell d'anys, pel nostre propi govern, ha passat d'objectiu necessari a risc no assumible. És que han canviat d'opinió? Jo diria que, més aviat, el primer govern Mas analitzava el present de fa dos anys i mig des de la perspectiva del passat d'on es venia. Ara, en canvi, l'observa des de la perspectiva del futur que ha d'arribar. I segur que no és el mateix pensar Catalunya dins de l'Espanya de sempre que imaginar-ne un futur emancipat.

EL MATEIX RAONAMENT serveix per fer pronòstics sobre la cohesió social dels catalans. En la perspectiva antiga, la que s'aferra al model polític que al cap de trenta anys ha fracassat a l'hora d'intentar esborrar les divisions socials creades pel brutal procés migratori de fa seixanta anys, s'acosta l'apocalipsi. En canvi, segons l'altra perspectiva, només la revalidació que fa la independència d'una nova promesa de prosperitat i justícia social serà capaç de superar definitivament allò que el model anterior va deixar a mig fer. O, si voleu, apliquem-ho al futur del periodisme. Per a alguns, s'està acabant, si no ha mort, el bon periodisme. I, efectivament, hi ha un món periodístic que s'acomiada, inventant-se un passat de qualitat i independència que mai no va existir. Però, des de l'altre punt de vista, la confusió actual creada per la crisi d'un model ara insostenible i pels balbuceigs d'unes formes que encara no han cristal·litzat del tot, són l'anunci d'una nova era informativa que, no en tinc cap mena de dubte, se sabrà ajustar a les noves demandes socials i polítiques.

I FEU SERVIR, SI US PLAU, aquest esquema per entendre per què s'analitzen de manera tan diferent les dades d'una enquesta. Els qui pensen que l'ordre polític que ens ha dut fins aquí ha de perdurar enllà de la independència de Catalunya, s'esborronen davant la incertesa del nou model i, porucs com són, proposen renunciar a tota ambició nacional. Però per als que donem per fet que el sistema de partits a la Catalunya futura no tindrà res a veure amb el d'ara, l'actual descomposició dels equilibris passats esdevé una notícia més a favor nostre. Aquests dies he sentit dir que CDC, per culpa d'Artur Mas, acabarà com la UCD. No és això. El que passa és que els instruments polítics de la reconstrucció nacional, CDC, ERC, CUP i tots els que hi participin, donaran pas a un nou mapa, propi d'un país que s'haurà tret del damunt la tortura d'haver-se de pensar sobre dos eixos cada cop que anava a votar. Cal que el gra de blat mori per fer una nova espiga.

stats