Opinió 12/04/2018

Memòria i oblit

D’entrada em semblaria que la nostra capacitat d’oblidar és infinita, mentre que per recordar són necessaris veritables esforços de memòria

i
Eva Arasa
2 min

Diu l’Albert Villaró que l’oblit, com a concepte, és més romàntic que la memòria i és per aquest motiu que el seu darrer llibre s’ha acabat titulant ‘El sindicat de l’oblit’ en comptes d’’El sindicat de la memòria’ tal com havia planejat inicialment. Els membres d’aquest sindicat bé se’l mereixen, un apel·latiu amb ressonàncies poètiques. Llàstima que la seva heroïcitat només visqui a les pàgines d’una novel·la, recomanable s’hagi llegit abans o no ‘Els ambaixadors’, i que les segones oportunitats que reivindica l’autor per a alguns dels seus personatges –per exemple un Lorca que en la ucronia que dibuixa no hauria estat afusellat– només siguin possibles a la ficció.

El fet d’imaginar una història diferent de la que finalment va ser no és només gratificant per al novel·lista, que decideix “corregir” els errors de guió que conté la realitat, com a mínim des del seu particular punt de vista, sinó per a aquell lector que es pregunta “què hauria passat si...?”. A banda que -ironia metaliterària- l’obliga a fer memòria de la història real, aquella que sí que va succeir a Espanya i Catalunya a partir de la dècada de 1930. Els personatges i les situacions són tan estrambòticament versemblants, començant per mossèn Farràs a qui admiro des que el vaig conèixer literàriament, que hom s’acaba qüestionant tot allò que creia que sabia.

M’ha fet gràcia descobrir, consultant el diccionari, que la “memòria” és la facultat de recordar, i entenc que com a facultat és innata a la persona, mentre que l’”oblit” és, almenys en la primera accepció, l’acció d’oblidar, és a dir, un acte voluntari. D’entrada em semblaria que la nostra capacitat d’oblidar és infinita, mentre que per recordar són necessaris veritables esforços de memòria. Així ens va: tendim com a espècie a repetir errors –i horrors– que vam jurar que mai més no cometríem.

stats