OPINIÓ

Els infames

Aquesta setmana hem assistit (no és cap novetat) a una polèmica vistosa. Es va suspendre un partit de futbol i no perquè un jugador fos insultat de mala manera per ser, suposadament, homosexual o negre, com s’ha vist en massa ocasions. Insultar els jugadors de l’equip rival –o fins i tot desitjar a crits que es morin: cas Griezmann…– forma part del ritual purificador de l’esport nacional espanyol; hom paga l’entrada per esbravar-se, sembla, i cridar i maleir, deixar anar aquella part d’un mateix que encara no ha sortit de la cova.

 Però un jugador ucraïnès de l’Albacete, Roman Zozulya, va patir una altra mena d’insults. Ara mateix, el seu equip juga a Segona Divisió; el partit que disputava diumenge era contra el Rayo Vallecano, equip madrileny pel qual Zozulya va estar a punt d’acabar fitxant l’any passat, però no ho va fer per l’oposició de l’afició, que ja llavors va qüestionar les seves idees polítiques. Però de quines idees polítiques estem parlant?

Sí, Roman Zozulya és inqüestionablement un patriota ucraïnès, però és un nazi? Precisament, i aquí el detall revelador i terrible, va ser perquè l’afició del Rayo cridava, esgargamellant-se, que era un nazi, que el partit es va acabar suspenent…

És a dir: mai no s’ha suspès un partit de futbol per cap motiu relacionat amb els insults –i s’han sentit coses terribles, en aquest país, contra els jugadors, i contra les seves esposes, fins i tot–, i diumenge sí, i tot perquè aquest jugador era titllat de nazi.

Per què s’ha considerat que aquest insult era més rellevant i més terrible, més injustificablement greu que cap de les altres infàmies que s’han arribat a cridar? No s’acaba d’entendre. És possible que hi hagi motius més que suficients per qüestionar la manera violenta, fins i tot supremacista, en què aquest jugador defensa la causa ucraïnesa, tot i que són els russos rivals els que han difós que els nacionalistes ucraïnesos són nazis, cosa que ens recorda, com ho sabem als països catalans, que qualsevol que faci la contrària al nacionalisme d’estat o imperialista corre el risc de ser titllat d’això mateix.

Nazi és l’insult de moda quan vols desprestigiar qualsevol opositor a la teva causa, perquè el deshumanitzes, li poses la disfressa de la pitjor ignomínia imaginable. I sovint tan sols perquè l’altre defensa la seva pàtria d’una manera que qüestiona la teva i les teves ganes d’expansió i domini. Una responsable política del PP ho deia aquesta mateixa setmana: "Els nacionalismes perifèrics emparenten amb ideologies que han provocat les més grans matances de la història". És a dir, que qualsevol nacionalista que no sigui dels meus és un nazi o així, etc.

Però, ha de ser delicte d’odi odiar els qui ens odien? I si odiem els que ens titllen de nazis, ens fem nazis? I si som nazis de veres, i ens ho diuen, on és l’insult? I si no ho som, però sí que ho són els que ens acusen de ser-ho, encara que ells no ho sàpiguen perquè són més beneits i incultes que nazis, què hem de fer? Tot això és un maldecap. Val més continuar encalçant una pilota. 

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF