Assegut a la vora d'un parc infantil a Estocolm, vaig entendre com es construeix una societat que sigui quelcom més que la conjunció espai-temporal de ciutadans: a força de compartir allò que és comú i tractar-lo com si fos propi, perquè ho és. En un racó del parc, unes casetes sense vigilant guardaven en el seu interior tricicles, pales, poals i altres juguetes apropiades al joc a l'aire lliure. Els infants les utilitzaven, més o menys en ordre, i tornaven al seu lloc. Juguetes que eren allà, perquè eren de tots i a tots els competia mantenir-les. Els pares eren els encarregats d'ordenar els egoismes existents i ensenyar el sentit del mot compartir i del concepte propietat pública. Segur que no és perfecte, que a voltes apareixen disfuncions i elements asocials, però la comunitat és la que vetlla per la pervivència i bon estat d'espais, jocs i juguetes.
La política de reutilització de llibres de text i de material escolar va més enllà d'abaratir costs, que, tot i ser important, no hauria de ser el seu únic objectiu. Avesar tots els elements de la comunitat educativa a tenir cura del material comú i desenvolupar en els infants el sentit de respecte per la propietat pública per desterrar el pensament tòxic que allò que és comú no és de ningú (inoculat per destacats membres del nostre panorama polític) és un objectiu que es pot aconseguir amb la reutilització de llibres. I també, mentre esperam que l'educació sigui una altra cosa, molt diferent de la seqüència infinita de lliçons declamades des d'un homologat llibre, haurem de convenir que, almenys, aquest sigui barat i durador.
