I AQUÍ
Opinió 24/11/2018

Masclisme quotidià com a símptoma

Enric Borràs
2 min

Una al·lota jove –de tan sols catorze o quinze anys– espera per travessar el semàfor. És la primera hora de la tarda i el carrer és ple de gent, però mira cap endavant, al buit, pensant en qui-sap-què, fins que el conductor d’un dels cotxes que passa per davant d’ella, al volant d’un esportiu negre, l’arrenca del seu món.

— ¡Pero qué culazo! –crida el personatge, a menys de tres metres d’ella, cercant que el senti. Té més de quaranta anys, du ulleres de sol, un polo blanc i, al seu costat, un copilot somriu amb complicitat.

L’al·lota, d’entrada, queda uns segons aturada, intimidada. Però és tan sols un moment, perquè aviat enrogeix d’ira i reacciona.

— Però de què vas! –salta–. Qui et penses que ets? Que podria ser la teva filla!

L’importunador primer riu incòmode, befant-se’n, però aviat se li congela el somriure mentre ella el persegueix i continua increpant-lo.

— Heu vist què ha fet? Podria ser la seva filla! –continua ella dirigint-se a la resta de vianants. L’home accelera i fuig, covard.

Mentre fuig, se sent el crit d’algun vianant que insulta el conductor, tard. L’al·lota ha reaccionat com una molla que salta, automàticament, i cap manera de respondre un atac d’aquesta mena és millor que una altra. Però els que estam al seu voltant som els que hauríem d’haver saltat. No reaccionam a temps.

Algú dirà que no és res greu, que és habitual. I aquest és el problema: és un símptoma del masclisme que ens impregna i de la normalitat amb què el vivim. Si no reaccionam en un cas així, ho sabrem fer amb una situació pitjor? La realitat indica que, com a mínim per ara, no ho feim.

stats