Michèle Goslar, parlant de Marguerite Yourcenar, diu que aquesta gran escriptora fou un ésser exclòs de la felicitat. Vegem-ho.
Vull recordar que fa cinquanta anys justs que vaig donar a fer una prestatgeria de fusta de nord vella. La fusta de nord era la millor que hi havia quan jo em vaig casar i, si a més era vella, encara era millor. Què significava ser fusta vella de nord? Volia dir que era fusta reciclada, la que abans ja havia servit per a uns altres usos diferents dels que seria feta servir ara. La fusta de la meva prestatgeria, vinguda en vaixell de “fora de Mallorca”, abans de convertir-se en lleixes per posar-hi llibres, havia sostingut com a bigues els sòtils de diverses cases pairals del meu poble o d’altres pobles de la comarca. Res no es desaprofitava aleshores, i els fusters artesans d’aquella època encara tenien molta cura d’aquestes qüestions.
Bé, doncs, aquella prestatgeria feta de lleixes de nord, on resten, a la meva permanent disposició, les millors obres de literatura del món, va ser l’embrió d’altres lleixes i prestatges que amb els anys s’han anat escampant, com una planta enfiladissa, per totes les parets de la casa. És el tresor domèstic més valuós, i que roman a la vista de tothom. Una planta enfiladissa que ensenya les seves branques i les seves fulles verdes i les seves flors de tots els colors a qui les vulgui mirar i admirar. Una d’aquestes flors resplendents i exquisides es diu Marguerite Yourcenar. Somrient, afable, generosa i brillant. Feliç. On és aquella infelicitat de la qual parlava Michèle Goslar a la biografia de l’autora de 'Memòries d’Adrià'?
Com es va enfilar als meus prestatges aquella planta esponerosa que tant ha arrelat i fruitat? Amics, els bons amics me la regalaren amb les seves atencions i les seves paraules contagioses. Recordo que en Gabriel Sabrafín, un molt bon amic meu, de l’ànima i de les lletres, ja traspassat fa deu anys, em va parlar d’una novel·la que acabava de llegir i li acabava de canviar la vida: 'Memòries d’Adrià'. No serà tant, Biel!, li vaig dir. Jo, que aleshores ja era un lector empedreït i que sempre m’he resguardat amb l’escut de l’escepticisme, no em podia creure que aquella obra de la qual em parlava m’hagués passat per alt.
A més a més, en Biel, que jo coneixia millor que els germans que no he tingut mai, tenia uns gustos literaris una mica diferenciats dels meus en narrativa, perquè allò que compartíem de debò era el teatre i els seus textos. A ell li encantaven les novel·les de contingut històric, i això no significa que no fos el més exigent dels lectors en aquest gènere. Recordo que en un any es va empassar els 'Episodios Nacionales' de Pérez Galdós com si fossin caramels, quelcom que jo no he pogut passar mai de llegir no més d’un centenar de pàgines, aproximadament. De seguida vaig pensar que aquella novel·la de la Yourcenar em seria mala d’engolir.
Però quan la vaig veure exposada al mostrador d’una llibreria de Ciutat, ja no em va semblar tan monstruosa. Era d’una mida mitjana, no arribava a les 300 pàgines, i estava molt ben editada, amb un disseny elegant i atractiu i amb una magnífica traducció de Julio Cortázar. Enquadernada en tapa dura. Tot això, que pot semblar secundari, en aquell moment va ser de gran valor per decidir-me a comprar-la i a llegir-la de seguida. Però el veritable valor, l’autèntica joia espiritual i material, estava dins, en el seu contingut, en la seva forma literària i, fins i tot i més que tot, en la seva ficció històrica. “Yourcenar!”, vaig exclamar interiorment. “Adrià!” Gran Literatura! Art meravellós de les paraules i de les idees!
I aquí em trobo ara, davant la planta domèstica enfiladissa que s’arrapa per les parets d’una habitació i d’una altra, presidida avui per na Marguerite Yourcenar i el seu cèlebre Adrià. Basta a tornar a obrir el llibre per qualsevol pàgina per topar-nos amb expressions i pensaments de gran volada yourceniana. Perquè és aquest vessant reflexiu i humà el que dóna força i universalitat a aquesta obra. En un cert moment de la narració diu que Cèsar tenia raó quan preferia el primer lloc en un llogaret que un segon a Roma. Pensa Yorcenar, amb gran sagacitat i clarividència, que no ho deia per ambició o vanaglòria, sinó perquè l’home que ocupa el segon lloc no té més alternativa que els perills de la desobediència, els de la rebel·lió, i els que són més greus encara: els de la transacció. Sàvies paraules, aquestes! I no només són paraules d’un poeta o d’un literat, sinó d’una eminència clàssica o renaixentista.
Podria seguir fins passat demà o fins a la setmana que ve o l’any que ve, perquè tant l’obra com l’autora s’ho val. Però no siguem com “el conversador frívol capaç de perdre un bon amic per una frase enginyosa”. Un bon amic o un bon lector.
Adéu-siau.
