Marca Andorra

Dimarts al vespre, una emissora catalana generalista (va, diguem-ho: RAC1) va dedicar una bona estona d’un dels seus programes estrella (Islàndia) a parlar d’Andorra. Un músic (Carabén) i un periodista (Pou) van parlar del país. Ja sabem que no hi ha res més difícil d’oblidar que un tòpic i, si el tòpic és simbiòtic amb un prejudici, és una cosa pràcticament indestructible. Hom ja pot anar fent molts esforços per modernitzar la visió del país cara enfora, però en tan sols quinze minuts de ràdio podem veure desfilar la vella tirallonga d’imatges fixes. Aquí la llista de paraules (o sintagmes) clau que es van pronunciar: Escapada. Motxilla. Residència. Esquí. Estació Termal. Primera frontera. País de joguina. Pa sucat amb oli. Tres o quatre policies esperant que creuis. 'Roaming'. 'Modo avión'. Paradís fiscal. No cobra impost sobre la renda. Alta muntanya. Mantega. Formatge 'sombrero' de copa. Galetes daneses. Tabac. Beguda. Guàrdia Civil. Contrabandista. Rellotges. Calculadores. Càmeres. Avinguda comercial. Bogeria. Mam. Amagar coses al cotxe. Alcohol. Diners. Simpàtic. Paradís de molts lladres de coll blanc. Pujol. Versió aigualida de Suïssa. Ha sortit de la llista. País dels Pirineus. Claustrofòbic. Peculiar. Principat. President de la República. Bisbe d’Urgell. Medieval. Caldea. Lletja, infecta. Paisatges meravellosos. Es menja de nassos. Ja sé que és una anècdota, que no és una visió representativa i etcètera. Tot el que vostès vulguin. Però Houston: penso que tenim un problema.