Publicitat
Publicitat

CORRENTIA

Mamballetes, aplaudiments i xiulades

El verb "aplaudir" ingressà en el meu vocabulari que servidor devia tenir deu o dotze anys. El substantiu "aplaudiment" encara en tardà uns quants més. Abans d'aplaudir, com expressàvem el nostre entusiasme en determinades situacions? Nosaltres –la gent de poble d'aquell temps- fèiem mamballetes. Als infantons els fèiem fer mamballetetes. I si no fèiem les coses bé, ens exposàvem a rebre una mamballeta.

Des què aplaudim en lloc de fer mamballetes, ha augmentat el catàleg de situacions en què mostram d'aquesta manera la nostra aprovació vehement a persones o fets. Servidor me mantenc en el catàleg d'altre temps. No he aplaudit mai ni a morts ni a nuvis.

Aplaudir a un mort em sembla grotesc. Hi ha cadàvers que susciten emocions molt intenses, que pugnen per manifestar-se públicament. El silenci n'és la manera més apropiada i respectuosa, donat que poques vegades estam en condicions d'oferir-los –o oferir-nos- una marxa fúnebre solemne, severa i, a fi de comptes, confortant: Chopin, Thalberg, Mahler, Mozart, Beethoven et al escriviren partitures molt sentides que recullen aquestes emocions i els donen el curs més adient. Però, en un temps en què és d'allò més rar poder sentir un simple miserere cantat amb dignitat a un funeral, qui s'atreviria a demanar una marxa fúnebre per acompanyar els morts?

Quant als nuvis, el costum d'aquests anys és delirant. Per què els aplaudim? Cert que a moltes i a uns quants se'ls reconeixerà amb el temps l'heroisme de l'instant, però fer-los mamballetes en sortir del jutjat és temeràriament prematur.

Hi ha qui aplaudeix a polítics: sol passar en concentracions de simpatitzants o militants, sobretot en mítings, que són unes festes bàrbares on es demostra que les pitjors gateres no deriven de l'abús d'alcohol. Quasi tots els que han aplaudit a un polític se'n deuen haver penedit un moment o l'altre. Les catarsis d'aquest gènere inevitablement produeixen, amb el temps, decepcions particulars i frustració general.

Però els aplaudiments més injustificats deuen ser els que es dediquen a persones de les cases reials. I així ho va entendre bona part dels que acudiren dia 30 de maig al Liceu, de Barcelona, que contestaren amb una xiulada a Felip de Borbó i a Letizia Ortiz uns altres ciutadans que els havien aplaudit. Un amic meu que hi era diu que aquesta és la interpretació correcta, la xiulada com a resposta a un aplaudiment sense justificació. "I tu, què feres?", li pregunt, i ell: "Home, pel mateix preu...", però no li dóna cap més importància. Per cert, es tracta d'una persona d'educació exquisida, ara que la dreta ho jutja tot en termes de bona o mala educació, tan exquisits, ells.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF