EscriptoraDur-me dins el ventre durant nou mesos menys vint dies. Veure’m la pell arrugada i vermellosa i experimentar la sensació que res no tornarà a ser igual. Tallar-me els cabells a l’estil d'Espinete i fer-me fotos per deixar-ne constància vint-i-sis anys després. Invertir quaranta-cinc minuts fent maniobres aèries amb la cullera plena de sopa. Omplir novament la cullera i convertir-la, aquest cop, en un tren de llarga distància en direcció a una boca distreta.
No treure’m els ulls de sobre durant els primers banys d’estiu al Barcarès. Inventar un terme mitjà entre deixar espai i estar pendent en aquelles caminades incipients, irregulars i precàries. Colpejar la paret, o el terra, o el moble, tot exclamant repetidament "dolent, dolent, dolent!" a un volum superior al dels meus plors desconhortats. Constatar que els plors cessaven en atribuir a un element extern la culpa d’aquell desequilibri que m’havia fet caure.
Dissenyar elements decoratius fets de paper de colors i penjar-los al sostre del garatge per celebrar els meus tres anys. Crear les disfresses per al carnaval de l’escola. Crear el vestuari per al ball de fi de curs de l’escola. Inventar-te cançons, inventar respostes aptes per a menors de set anys a les meves infinites preguntes; a tots els ‘com’, ‘qui’, ‘quan’ i ‘on’, i sobretot als ‘per què’. Fer-me més cas que mai quan va néixer na Maria, la petita, perquè no em sentís desplaçada amb l’arribada d’una nova protagonista.
Al pati de l’Escola Graduada, córrer ajupida al meu darrere, sense llevar la mà del seient de la bici –això deies, tramposa–, fins que vaig començar a pedalar amb la confiança que em donava aquella mà teva que jo –innocent– encara imaginava al seient. Aconseguir col·locar un VHS i una llanterna davall del meu coixí de part del ratolinet Pérez, i fer-ho sense que me n’adonés.
Salvar juntes un periquito ferit al carrer i deixar que me l’emportés a casa molt entusiasmada i amb ganes de dedicar-hi cada segon de la meva vida. Fer torns amb el pare per tenir-ne cura quan, al cap d’uns dies, se’m va passar l’entusiasme. Deixar de fumar al cap de massa post-it de colors enganxats al vidre del cotxe, a la gelera, a les parets i a la cartera amb el mateix missatge escrit a mà –"mamà, no fumis, que moriràs"–, eventualment acompanyat d’uns pulmons il·lustrats de color negre. Evitar-me el disgust de saber que havies tornat a fumar quatre anys després de deixar-ho i, en enxampar-te, mirar encara de tranquil·litzar-me amb un "però aquest és el primer en quatre anys, preciosa", sabent que jo, ingènua, m’ho creuria sense mirar l’interior d’aquell paquet de Marlboro.
Fer equip amb el pare per mantenir la màgia dels reis d’Orient any rere any, i anunciar-me la realitat en considerar que la innocència estava bé, però que tampoc calia arribar als deu sense saber la veritat. Procurar gestionar les cavil·lacions permanents d’una nena particularment sensible, imaginativa, emotiva i precoç, anticipant certeses que no tenies per alleugerir els meus dubtes i temors indefinits, a vegades infantils i a vegades no tant.
Renunciar a temps per a tu, per a les teves aficions i per a la parella; prioritzar l’adquisició d’aquelles coses que eren per a nosaltres; créixer de cop, als vint-i-quatre, pam!, i fer-te càrrec d’una altra vida quan encara no havies pogut resoldre tantes qüestions i conflictes propis; tantes preguntes sobre què i qui volies ser. Estimar des de la distància quan, a l’adolescència, aquella personeta per a qui havies sacrificat tantes coses et deia que no m’entens, que tu què sabràs del que estic sentint, que em deixis estar tranquil·la, que no us necessito tant com us penseu, que ja he tornat gran, que tanca la porta i deixa’m estar sola amb els meus drames existencials. Restar allà, ni massa a prop ni massa lluny, només per si de cas, com un ‘si em necessites, xiula’.
Calcular per sempre més la teva felicitat afegint-hi aquell tant per cent d’interès amb noms i llinatges, el segon dels quals és el teu. Aprendre a retirar la mà del seient quan la bicicleta ja va tota sola i, tot i així, mirar sempre de reüll per poder oferir suport si es produeix una caiguda. Revertir aquell ‘dolent, dolent, dolent!’ que, acompanyat d’uns cops, castigava una superfície inanimada i, a canvi, ensenyar a aprendre dels propis errors sense buscar els culpables fora si no hi són. Acceptar els teus errors, i els meus, i els nostres, i somriure i respirar i concloure que ben mirat ha valgut la pena. I, el Dia de la mare, escoltar pertot arreu les qui afirmen que ser mare és la millor experiència del món, tot ignorant que, en realitat, la millor experiència del món és ser la teva filla. Felicitats, mamà.
