Mal educats

És l’obvietat de l’incivisme que rau en determinats actes o omissions allò que ens violenta als que ho contemplem

Al seu llibre 'Ben educats', i tal com resa el subtítol, Salvador Cardús proposa "una defensa útil de les convencions, el civisme i l’autoritat". Cardús desmunta el que ha estat, o com a mínim va ser durant unes dècades, la concepció 'progre' de l’educació: "l’expressió 'ser ben educat' que significa tenir urbanitat, mostrar un capteniment cívic, havia quedat en desús. Fins i tot sonava una mica carca. L’actual generació de pares i mestres estava convençuda que n’hi havia prou en educar bones persones, al marge de les bones maneres. I ara descobrim amb estupefacció que tenim grans problemes de convivència perquè som una colla de mal educats”.

La crítica no la fa pas des de la dreta, sinó tot el contrari. A la seva obra, Cardús recupera el sentit republicà del civisme, al servei del bé comú i sí, també, del progrés social i polític. Perquè les conseqüències d’una educació tova, que premia l’espontaneïtat per damunt de qualsevol altre valor, són uns ciutadans influenciables, més fàcilment manipulables. El sociòleg conclou: "la bona educació garanteix la bona comunicació i és una eina revolucionària que tenim per construir un món més amable".

Tot això em va venir a la memòria la setmana passada, llegint l’article de l’Albert Villaró publicat en aquest mateix mitjà, 'Suposo'. He de reconèixer que jo també tendeixo a suposar i pressuposar. Les tesis de Cardús em semblarien la descoberta de la sopa d’all si no fos que el dia a dia s’entesta a demostrar que som, efectivament, una colla de mal educats.

Em pregunto si no és l’obvietat de l’incivisme que rau en determinats actes o omissions –no tenir cap mena d’intenció de recollir les "tres tifes, tres, lluents, lubricades, compactes, de pinso car" que el gos ha deixat anar a escassos metres del pont de la Margineda, o bé tirar petards encesos a les papereres que hi ha al carrer– allò que veritablement ens violenta als que ho contemplem. En alguns casos ens atrevim fins i tot a encarar-nos a l’incívic. Potser amb les galtes vermelles i la veu tremolosa: és la incomoditat de renyar un adult a qui pressuposem que sap tan bé com nosaltres què està bé i què no.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF