Professor i escriptorÉs negacionista aquell que nega sistemàticament fets comprovats de manera fefaent o que tenen l'aval d’un consens científic unànime o pràcticament unànime. He començat assajant una definició perquè ni ‘negacionista’ ni ‘negacionisme’ figuren al diccionari normatiu, tot i ser paraules d’ús corrent. Improvisaré ara, amb més temeritat que seny, una tipologia dels negacionistes. Responen a tres models: el negacionista ideològic, el negacionista cínic i el negacionista conspiranoic. Això són, naturalment, tres patrons abstractes, i cada negacionista de carn i ossos pot combinar-ne dos o combinar-los tots tres en proporcions diverses.
El negacionista per antonomàsia, o almenys aquell en qui primer pensam, és el que nega la veritat històrica de l’Holocaust. Altres grans crims contra la Humanitat tenen també els seus negacionistes: l’estat turc és rabiosament negacionista respecte del genocidi armeni, i un jurat de suecs acaba de concedir el Nobel a un escriptor que es mostra obertament negacionista respecte de les atrocitats comeses pels serbis a les guerres dels Balcans. Són negacionismes ideològics. El negacionista religiós n’és una variant: el potent moviment creacionista dels Estats Units, que nega l’evolució dels éssers vius, ho exemplifica. I a casa nostra tenim els gonelles, blavers i altres secessionistes lingüistes, que reneguen de fets ben establerts per les autoritats lingüístiques. Com heu pogut observar, el negacionista ideològic tendeix a ser, si més no, una mica fatxa.
L’exemple perfecte del negacionista cínic és el negacionista climàtic clàssic: les indústries petrolieres que posen en dubte els fets incontrovertibles del canvi climàtic causat per l’home i que ho fan perquè el valor de les seves accions els interessa més que el futur del planeta. Sona maniqueista i demagògic, però és una descripció exacta del que ha succeït durant dècades. Ara opten més pel rentat de cara ecologista, pel discurs del creixement verd o pel tecnooptimisme, perquè el negacionisme climàtic sense més té més pocs compradors. En aquest camp, és fàcil observar com el negacionista ideològic i el cínic es confonen: escoltau la presidenta madrilenya Díaz Ayuso demanat-se “què hi ha darrere l’emergència climàtica” i ho entendreu.
El model del negacionista conspiranoic és el terraplanista. Si heu vist el documental de Netflix sobre els defensors de la teoria que la Terra és plana, sabeu a què em referesc: gent que ha descobert que les veritats científiques majoritàriament acceptades són el resultat d’un engany gegantí que uns pocs privilegiats tenen la lucidesa de denunciar. Sembla ser que la tendència a creure que hi ha grans contubernis ocults darrere les explicacions acceptades de les coses respon a configuracions psicològiques particulars, que alguns especialistes fins i tot han batejat amb nom de patologia. No ho sé dir. El negacionista conspiranoic típic no és un indocumentat, sinó que revesteix els seus plantejaments d’una profusió de dades i teories, naturalment mal seleccionades o mal interpretades. Potser té un component de científic frustrat, que reacciona fent creure (o fent-se creure) que ell sap una veritat que les grans acadèmies del món ignoren. També hi ha, com probablement no podia ser d’una altra manera, negacionistes climàtics de la branca conspiranoica.
S’ha de defensar la societat dels negacionistes? Sense dubte. En el cas del negacionisme més típic, el dels grans crims contra la Humanitat, hi ha qui ha optat per la via penal: en alguns països negar l’Holocaust constitueix un delicte, i a Espanya hi ha qui proposa tipificar com a delicte la negació dels crims del franquisme. No estic segur que sigui el millor camí, però això seria motiu d’un article diferent. Del que sí que estic convençut és que l’escola (entesa en el sentit més ample: el conjunt de les institucions educatives) ha de vetllar perquè a les aules s’ensenyin les veritats establertes per la ciència. A l’escola convé que s'hi ensenyi que la Terra és rodona, que l’espècie humana és el resultat de l’evolució natural, que la llengua que es parla a Barcelona, a Alcoi i a Girona es diu català, que el franquisme va ser un règim criminal i que l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle està duent el planeta a la catàstrofe. Si un mestre o un professor exerceix de negacionista a l’aula, l’administració educativa té el deure de recordar-li les seves obligacions respecte del currículum de cada etapa i respecte del que diu la ciència. Sobretot quan fa feina amb alumnes que tenen pocs elements per al judici propi i quan es tracta de qüestions, com és la del canvi climàtic, en què ens jugam el futur. La llibertat de càtedra i l’autonomia dels centres, respectabilíssimes institucions, són una altra cosa.
