OPINIÓ

'Lovely'

Pretenia començar aquest article parlant-vos de '39º a l’ombra', però hauria estat carabassa i ceba respecte d’altres articles que he escrit o que ja pugueu haver llegit. Supòs que no duia carabassa, però segur que devia haver posat ceba al sofrit que Antònia Vicens remenava mentre esperava el seu fill, l’escriptor Hèctor Hernández, i la nora per dinar. Aviat la faran padrina; enhorabona! Quan, de sobte, riiing! Telefonaven del Ministeri de Cultura per informar-la que li havien concedit el Premi Nacional de Poesia arran de l’aplec 'Tots els cavalls' (2017, LaBreu).

Em va presentar n’Antònia Vicens en Gabriel de la S. T. Sampol i, de llavors ençà, hem sopat un parell de vegades a ca seva al Terreno. Amb en Nicolau Dols, na Rosa Planas —un pic sopàrem també tots quatre a ca na Rosa— i un cop també hi convidà la malaguanyada Patrícia Gabancho. Els canets que tenia, un nomia Croisset i l’altre Pin, lladraven, espigolaven menjar i circulaven a lloure al voltant nostre. També té moixos. N’Antònia m’explicà una anècdota divertida d’un dia que va davallar a comprar amb el carro de la compra fins al mercat de Santa Catalina i la sobtà trobar-s’ho tot tancat. No se n’havia temut i hi havia davallat en diumenge. M’ho contava per fer-me entendre que vivia en el seu món a part. Crec que això ajudarà a entendre que, quan li trucaren per concedir-li el guardó, no sabia ni de què li parlaven —ella no s’havia presentat a cap premi!— i estava més pendent que no es cremàs l’olla que bullia al foc. Tampoc escriu per cercar cap reconeixement sinó que l’escriptura, i més encara la poesia, és quelcom que li surt de l’interior.

A mi, en aquella època, em tocà ressenyar 'Ànima de gos' i em va sorprendre força la seva capacitat fabuladora per ficar-se dins la pell de l’animal en aquesta novel·la en què el protagonista és un ca. Però ja he explicat que n’Antònia conviu tot lo dia amb els animals i, per a ella, són importants. Ara, els dos cans que tenia aleshores ja no hi són, però un dia qualcú n’abandonà un a la porta de ca seva i tocà el timbre. Aquella persona sabia perfectament que en aquella casa del carrer de Robert Graves no li faltaria de res i, quan n’Antònia va baixar al portal, es topà amb aquells dos ullons que l’afitoraven.

'Ànima de gos' el va estampar l’Editorial Moll, a què ella es mantingué fidel fins que desaparegué. Estaven a punt de reeditar-li 'Quilòmetres de tul per a un petit cadàver' i en el mateix segell debutà en poesia amb 'Lovely'. És habitual que un poeta assagi en el camp de la narrativa —ara pens en la novel·la promesa de fa anys i panys d’en Ponç Pons!—, però el que ja no és tan comú és que una narradora s’enforinyi pel viarany poètic i es posi a escandir versos.

Després també vaig tenir ocasió de recensionar en premsa 'Sota el paraigua el crit' (Lleonard Muntaner Ed.), que em va frapar, i encara han aparegut, ja a Barcelona, els poemaris 'Fred als ulls' i el recentment guardonat. Devia ser abans de 'Fred als ulls' que un dia anàrem amb en Santíssima al Teatre de Lloseta en un acte de poesia en què ella recitava. Li vaig xiuxiuejar a en Biel que no portava cap paper i ell, gojós, em contestà que la nostra amiga mútua se sabia tots els poemes de memòria perquè havia estudiat a ca les monges i l’havien ensenyada, mai millor dit, com Déu mana.

Vicens ha acceptat el premi —no en mancaria d’altra!— i ara el seu nom figura al costat de versificadors de primera magnitud com Luis Alberto de Cuenca, Joan Margarit, Caballero Bonald, José Ángel Valente, Guillermo Carnero o José Hierro. Segur que la 'Brunete mediàtica' protestarà per la concessió d’un premi a una autora de les Illes que s’ha mantingut fidel al català al llarg de tota la seva carrera. Més sabent que la poetessa ha dedicat el premi als presos polítics catalans bo i exigint-ne la llibertat immediata. Afegeix que troba una vergonya que, en una democràcia, continuïn essent a la presó. Malauradament, els talibans d’aquest costat no seran els primers a alçurar-se. De l’altra banda, ja n’hi ha que també s’han exaltat, perquè els radicals d’un costat i de l’altre sempre s’acaben donant la raó. Però n’Antònia, sota el paraigua d’aquesta pluja fina que no és ni de cameta d’aranya i que, de ben segur, ja s’haurà estirat quan aquest text arribi a vosaltres, ha imposat el seu crit. El de la veu ensordidora d’una de les poetesses més sòlides que han retronat en els darrers temps en el clos de la nostra lírica.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF