L’ossa

A Ordino han recuperat el ball de l’ossa, tradició ancestral que, amb alguna intermitència, havia deixat de representar-se fa uns anys. És una magnífica notícia. Ara, d’entre les festes ursines documentades arreu del Pirineu, faltaria la d’Escaldes i la d’Andorra la Vella, que es feia la nit de Nadal, a la sortida de la missa del Gall. Com passa amb fer rodar les falles per Sant Joan, fer ballar l’ossa rasca el més profund de la consciència col·lectiva, de quan les bèsties parlaven i l’home vivia en plena comunió amb la natura. Els cicles vitals de l’os (que començava la letargia per Nadal i en teoria l’acabava per la Candelera, si reia) estan íntimament lligats al moment en què es celebra la festa. La interpretació de la dansa és com una lasanya, perquè al pinyol original, que probablement era una cerimònia d’iniciació en homenatge a l’entorn de l’animal més potent del nostre entorn, s’hi han anat afegint diverses capes que han modificat, matisat i alterat el significat original de la representació. L’os —i aquí sempre es feminitza— és el mirall salvatge de l’home: un ésser golafre, lasciu, violent, d’una fortalesa fora mida. El rei de la creació, que va ser substituït pel lleó a l’edat mitja, per influència de l’església, que l’identificava amb el diable, segons una esplèndida teoria formulada per Michel Pastoreau. Avui, mirar-nos al mirall ens fa una mica de por: la dansa ens ajuda a desentelar-lo.