OPINIÓ

Lluc i l’Església patriòtica

Durant la segona meitat del segle XIX s’elaborà a Mallorca un renovat discurs catòlic que es pot definir com a regional-patriòtic, inspirat en l’obra de Josep Torres i Bages. En foren protagonistes clergues i seglars, poetes, historiadors i folkloristes. El 1898, fins i tot, es convertí en hegemònic gràcies al nomenament de Pere Joan Campins com a bisbe de la diòcesi. El regionalisme, estretament relacionat amb la Renaixença i el romanticisme, s’havia imposat a l’Església mallorquina, encara que fos temporalment i deixant de costat sectors molt poderosos de la mateixa institució.

En síntesi, en paraules de Josep Amengual, el catolicisme renovador que representava Campins estava a favor d’una espiritualitat arrelada a la terra, enfront d’una espiritualitat descarnada com anhelaven els seus rivals. Això es va traduir en diverses actuacions que tingueren en comú posar en valor la història, la cultura i els símbols considerats propis de Mallorca. Per suposat, era una visió conservadora que considerava la societat mallorquina fruit exclusivament de la conquesta de Jaume I el 1229, quan es creà una societat ‘ex-novo’ i es posaren les seves bases morals, culturals i institucionals. Això implicava la inclusió definitiva de l’illa en la comunitat cristiano-europea de la mà de Catalunya.

Com és lògic, aquest plantejament privilegiava l’època medieval, moment històric fundacional, en detriment del que es considerava decadència renaixentista i barroca; la veritable antesala del centralisme liberal de matriu castellana que es vivia en aquell moment. És en aquest context que es va produir la revitalització de l’art gòtic, considerat propi, fins i tot una mena d’art nacional en front del barroc. La reforma de la Seu a càrrec d’Antoni Gaudí n’és l’exemple més paradigmàtic. Al seu costat es reivindicaren una sèrie de fets, personatges i llocs considerats essencials per a la identitat mallorquina, que experimentaren un procés de mitificació i popularització.

Entre aquests, cal citar la festa de la Conquesta, malmesa i desnaturalitzada des de 1715, així com la figura de Ramon Llull. Recordem que el bisbe Juan Díaz de Guerra, a finals del XVIII havia engegat una autèntica croada antil·luista al temps que prohibia, segons les disposicions borbòniques, la prèdica en català i ordenava que els llibres sacramentals fossin escrits en castellà. És en aquest camí que arribam, finalment, a Lluc, considerat un dels símbols patriòtics per excel·lència, autèntica síntesi dels valors fonamentals de l’illa, el cristianisme d’arrel catalana. Res més clarivident al respecte que la creació poètica que acompanyà la coronació pontifícia de la Mare de Deu de Lluc el 1884. Per a Josep Amengual, es tractava de la vinculació d’un patrimoni històric, cultural i patriòtic al fet religiós, però d’una forma no militant. Res a veure, per tant, amb la bel·licositat d’una Mare de Deu de frontera, com estava representada a Covadonga i com es va voler convertir Lluc a partir de la mort de Pere Joan Campins el 1915. Com afirma Rafel Horrach, “si vàrem tenir la sort que Mn. Miquel Maura restàs a l’ombra [durant el pontificat de Campins], vàrem tenir la desgràcia que aquesta ombra s’imposàs allargassada durant els pontificats posteriors”.

És el que explica que a la segona coronació que tingué lloc el 1934 apareguin estrofes tan inaudites com la que diu: “A aqueixa Covadonga, brava i pia, / prengueu les armes: “¡Caritat!”/ i alcem el crit: “Santa Maria!”. En aquells moments l’Església mallorquina estava dominada pels hereus ideològics de Miquel Maura, cosa que va deslliurar-la en bona mesura de la vinculació a la terra i la va obrir a tot allò que venia de Castella. I encara havia d’arribar el pitjor amb el franquisme.

Tanmateix, a pesar dels retrocessos, no vol dir que el desarrelament o el descarnament integrista, com diu Amengual, s’acabàs imposant definitivament. Al manco quedava l’herència immaterial de l’església renovadora de Campins que seguia ben present a l’illa i, especialment, a Lluc, gràcies a la labor dels Missioners dels Sagrats Cors.

La pregunta és si el final d’aquesta comunitat al front del monestir, com s’ha anunciat aquests dies, significarà també el final definitiu d’aquella Església mallorquina regional i/o patriòtica.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF