ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Llorenç Gomis

Un dels miracles més grans que existeixen, en aquest món tan estrafolari i pintoresc com el nostre, és el miracle de la poesia. És de suposar que en un principi, molt abans de tot, la poesia ja existia i que, després, més endavant, es va transfigurar en una criatura humana: un home, una dona. Perquè el cert és que hi ha dones i homes que, per elles mateixes i per ells mateixos, són veritable poesia. Tots les coneixem i tots els coneixem. Tot plegat evidencia aquests venturosos esperits, aquests meravellosos prodigis.

Un d’aquests prodigis, relativament recent, és el que va prendre forma i esperit en la persona de Llorenç Gomis a principis del segle passat. Llorenç Gomis va néixer a Barcelona l’any 1924, i ho va fer per omplir de poesia i bondat tot allò que ell vivia i alenava. Poc després d’haver complit 20 anys, en Llorenç Gomis va escriure un dels millors poemaris que s’han escrit mai en castellà. Es titulava ‘El caballo’ i va obtenir el prestigiós premi Adonáis. ‘El caballo’ és una festa de la intel·ligència, un festival de l’humor i de l’amor, del joc i de la màgia. No s’havien vist mai, potser des de Federico García Lorca, uns versos tan alegres, tan enginyosos i tan juganers. Era la contemplació d’un món que ningú mai s’havia adonat que existís. Només la manya i la traça d’en Llorenç Gomis va ser capaç de descobrir aquells admirables portents del cervell humà. Com diria després Pere Gimferrer, referint-se a tota la tasca poètica de Llorenç Gomis, el poeta observa l’univers i aquest univers cobra sentit. I tant! Llorenç Gomis, a partir d’‘El caballo’, es va convertir en l’escriptor “més singular i atípic de la postguerra peninsular”. Pere Gimferrer no vol ni pot deixar d’afegir quelcom del tot consubstancial a l’obra de Llorenç Gomis: “L’ordenació del món és, per una part, la de la visió cristiana de l’Univers en el qual s’inscriu Gomis”.

És aquesta ordenació espontània del món allò que caracteritza la poesia màgica i juganera de Llorenç Gomis. És aquesta visió cristiana del món la que oferirà als versos de Llorenç Gomis la seva vessant més humana, més tendra i més original. Jo m’atreveixo a dir que en Llorenç, més que poeta particular i excèntric, extravagant i estrambòtic, és un ésser humà que sobrevola el món on viu i juga. Més que un poeta excel·lent, que ho és, és una excel·lentísima persona que escampa la seva màxima bondat i alegria arreu on va i d’on ve. Prenent-se la vida amb tot el rigor que pertoca, solca els camins amb un somriure permanent i una generositat sense límits. Vull fer aquest elogi de tot plegat perquè, amb els seus treballs lúcids i lúdics, se’l té més que guanyat i merescut.

Vaig conèixer en Llorenç Gomis a Viladrau l’estiu de l’any 2002. Simpatitzàrem de seguida, perquè en ell això devia ser l’actitud natural i pròpia de tota la vida. Jo acabava de guanyar un petit premi de poesia aforística que li va encantar. Només havent llegit una vegada els meus aforismes, se’ls sabia de memòria. Em va regalar dos llibres seus que havia publicat a Edicions 62, a la prestigiosa col·lecció ‘Els llibres de l’escorpí’ de poesia: ‘Sons i sonets’ i ‘Déu vos guard i passi-ho bé’. Aquell mateix horabaixa em vaig embadalir en la seva lectura. Recordo molts d’aquells versos preciosos. En un dels seus poemes, titulat ‘El llit’ hi havia les paraules més encisadores que jo havia llegit mai: “Adormits estimem millor que no desperts”, i “per més que dormim junts no compartim la son”. I encara: “Els somnis són els rius, els insomnis les vores de l’aigua sota el pont”. Un d’aquells sonets memorables, fa així:

                            

Però a Viladrau hi plou

Ni un núvol a tot Espanya,

però a Viladrau hi plou.

Espanya, panxa de bou,

Viladrau, tela d’aranya.

 

Paitida que sola es banya

A la clausura que clou,

La pluja, molla, no es mou,

Miratge que el sol enganya.

 

Vila sola enmig del món,

Viladrau a l’aigua es fon.

U d’agost comença amb pluja.

 

Al llit de mandra d’estiu

Un sonet menor escriu

Llorenç Gomis Sanahuja.

 

En un altre moment d’inspiració dirà:

Per què faig aquest versos

no sé dir-ho ben bé.

 

Potser perquè m’allunyen

de l’home que els va fer.

 

Em cal recuperar uns quants dels seus antulls més resplendents per acabar el meu comentari. Els trobo en aquell llunyà ‘El caballo’ de 1951, quan parla de “la playa redonda de la risa”, o d’“un mundo de escobas y de niños”, o aquell que diu: “Yo soy negro. Qué risa”. O un altre: “bromean las vacas sonrosadas... con cariño de nata”. Tota l’obra de Llorenç Gomis mereix ser citada una vegada i una altra: “El mediodía es una sopa de pan. El sol es un gallo amarillo. Un minuto es un desierto immenso”.

I res més. Per acabar, vull dir que combrego tant amb la vida i l’obra de Llorenç Gomis, que no puc estar més d’acord quan cita Rubén Darío: “L’art és una harmonia de capricis”. Gran, gran, Llorenç Gomis: com m’hauria agradat de fruir molt més de la teva companyia!

 

 

EDICIÓ PAPER 21/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF