UNA MONADA

Lloguers i no

Això era un pis a Son Gotleu, propietat, com tants d’altres, d’un banc (o d’una entitat bancària, que és una expressió de connotacions més solemnes i ectoplàsmiques que ara s’usa en argot periodístic o microfonaire). Aquest pis havia estat ocupat fa una temporada per, diguem, els ocupes A, que se’n varen anar uns dies de viatge i en tornar trobaren que aquell pis (el seu habitatge, com s’usa dir en argot microfonaire), havia estat ocupat, o reocupat per, diguem, els ocupes B.

Aquí la història s’embulla, però diria que el que ha passat és que la plataforma Stop Desnonaments es manifesta contra el desnonament dels ocupes A, que sembla que són bona gent i estan integrats a la comunitat, però no contra el desnonament dels ocupes B, que no ho deuen ser o no hi deuen estar tant. De manera que em sobrevé el dubte de si hi ha ocupes bons i ocupes no tan bons, i en conseqüència, desnonaments més tolerables que altres. I fins la idea de si es farà necessari fundar una plataforma Stop Stop Desnonaments. I sort que el pis en litigi 'okupacional' ( vaja, ja he posat la 'k' dels dallonsis) és propietat de l’ectoplasma bancari, perquè si ho arriba a ser d’una vídua amb quatre-cents euros de pensió, la cosa encara s’embullaria més.


El lector sensible em pot retreure que apliqui l’humor, però hi ha dies que la passa enrere és útil i necessària per mirar d’entendre i tolerar el món que habitam, la societat que feim i som. Aquesta setmana hem vist la policia ventant manifestants que s’oposaven a un altre desnonament, que, pel que hem sentit dir, només a la part desnonada, la veritat és que sembla lleig. I després de veure les tristes imatges del ventim 'aporellístic', hem assistit a un intercanvi de comunicats entre força pública i plataforma ciutadana de nivell molt estirada de monyo "i tu més”.

Gairebé al mateix temps, una plataforma o patronal de lloguer turístic ha acusat en demanda penal de prevaricació el batle de Palma, que hauria comès el delicte –que requereix arbitrarietat manifesta o voluntat d’infringir la llei– en prohibir el lloguer turístic a edificis plurifamiliars de tota la ciutat.

Des de l’ajuntament recorden que el batle Noguera ha donat compliment a un acord plenari resultat d’una petició de les Associacions de Veïns, i que s’ha actuat d’acord amb informes tècnics i amb el criteri polític de garantir l’accés a l’habitatge per damunt de la turistització d’una ciutat que, quan es va convertint en hotel transversal, resta fora de la capacitat econòmica dels seus ciutadans.

Llavors he recordat la sagrada Constitució, que no sols diu que cal atupar els catalans dolents i inclou, per exemple, l’article 47, dins el capítol que tracta 'Dels principis rectors de la política social i econòmica' : “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders polítics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret i regularan la utilització del sòl d’acord amb l'interès general per tal d’impedir l’especulació”.

Semblaria esperable que els ultraconstitucionalistes –o constitucionalistes ultres?– sortissen en defensa del batle Noguera, però fa l’efecte que estan més per altres temes, com el del català, que mirau que els fa nosa i ràbia.

I és una llàstima, perquè el problema dels lloguers dona per un debat o una reflexió, que permetria, si no trobar solucions òptimes, almanco entendre coses, que sempre ajuda a legislar millor. Entendre, per exemple, el problema per treure habitatges a llogar que té una part de la nostra societat, els fills d’aquella classe mitjana que havia invertit estalvis en petits patrimonis immobiliaris i es va veure expropiada 'de facto' i durant dècades per una legislació de lloguer que la deixà escalivada i amb un patrimoni envellit i tudat. Llogar es continua percebent com un negoci d’alt risc, de manera que en lloc d’invertir-hi un capital que potser ni es té disponible, l’habitatge es ven i entra en una dimensió distinta del negoci.

Perquè a veure qui li diu al propietari d’un pis que ha de ser l’únic cap de fava generós i amb consciència en una societat que ha fet del saqueig un model, de la quantitat un valor moral i de la pela l’únic déu digne de tal nom.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF