OPINIÓ

Lliçons de Grècia: el nom no fa la cosa

La victòria de la dreta en les eleccions gregues del diumenge de la setmana passada ha deixat un riu d'articles amb anàlisis sobre allò succeït al país hel·lè des de l'arribada de Syriza al poder i especialment sobre els últims quatre anys, després del referèndum sobre l'aplicació del Tercer Memoràndum de la Troica. En breu, aquest referèndum es va segellar el 2015 amb una rotunda victòria de l'OXI per més de 20 punts, un “no” que era un “sí” del poble grec al llavors primer ministre, Alexis Tsipras, perquè busqués sortides al “laberint del minotaure” de l'aplicació d'un programa de retallades econòmiques salvatges dictat pel trident de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional.

Malgrat la victòria a les urnes, la proposta del, en aquell temps, ministre d'Economia Varoufakis sobre un possible Pla B va ser rebutjada no ja per la mateixa Troica, sinó pel mateix president Tsipras, qui, finalment, va aplicar el Tercer Memoràdum i va sumir el poble grec en una dura agonia: un atur del 18,1%, un deute del 176,1%, un dèficit que no deixa de créixer i, el que és pitjor, enormes pujades d'impostos i el consegüent ofegament a la classe treballadora.

La derrota de Syriza el diumenge és la culminació d'un cicle sobre el qual podem extreure diversos ensenyaments:

1.- On és veritablement el poder? Els que manen de veres no es presenten a les eleccions, però marquen tot el que poden les polítiques econòmiques de qui les guanya.

2.- Què succeeix quan et dius “partit de l'esquerra radical” i apliques polítiques de dretes en l'àmbit econòmic, asfixiant la classe treballadora a favor de les elits?

3.- Qui ha sortit guanyant amb la victòria de Tsipras de fa quatre anys? Per descomptat, no sembla que hagi estat el poble grec, que va ser qui el va fer president i a qui ell es devia.

Una vegada vaig sentir dir a una periodista que el pitjor d'alguns polítics de l'esquerra no és que abandonin les seves idees, sinó que oblidin que les han tingut. Al final, la gran pregunta és: serà aquest el camí que prendran els líders d’Unides Podem? Faran com Tsipras, amb qui, encara a hores d'ara, pareixen mantenir una sintonia política?

Com afirmava Zoe Konstantopoulou, expresidenta del Parlament grec: “Els pobles són més valents que els governs”. Un poble valent que veu com el seu govern capitula davant els dictats de qui mana sense presentar-se a les eleccions acaba donant-li l'esquena a les urnes i, el que és pitjor, acaba desesperançat.

L'ensenyament més important del que ha passat a Grècia és que sí hi havia alternativa al Memoràndum però Tsipras mai va voler traçar una estratègia per a resistir a les imposicions de la Troica. I després ha actuat com qualsevol governant de la UE, obeint amb detall els que manen de debò. Grècia ens ensenya, per si en quedava algun dubte, que inevitablement les polítiques austericides només porten sofriment a la població i derrota política segura.

Les declaracions de Tsipras després de conèixer els resultats electorals il·lustren molt bé quines han estat les seves prioritats. Sembla que el gran èxit de la seva legislatura ha estat anar complint les exigències de la Troica. Ens queda el dubte de com estarien els carrers grecs avui si les polítiques de Tsipras les hagués dut a terme la dreta.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF