EscriptorEn aquest país, pots estar més tranquil gestionant la pàgina web de la fundació de Franco que no estant darrere la web de l’anomenat Tsunami Democràtic. Està més penat orquestrar manifestacions, encara que siguin contundents o abrandades, que no fer apologia del feixisme. Tindrà més impunitat qui cridi ‘Viva Franco’ que no qui llueixi un llaç groc a la solapa. Està més emparat per la llibertat d’expressió un feixista que no un sobiranista. Patiràs més parlant de democràcia en català que no parlant d’afusellaments en castellà. S’ha vist mai a Espanya un judici a algú per haver lluït símbols franquistes o fins i tot nazis? No. Però aquesta setmana hem vist assegut al banquet el president català electe, tot per no haver tret llaços grocs de les finestres governamentals, o una pancarta on es podia llegir –ni més ni menys– un article de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’article 19, que consagra la llibertat d’opinió i d’expressió. El món s’ha capgirat completament.
Estem entrant en un estat de deliri autoritari sense aturador, ni tan sols el refrena el sentit del ridícul. La deriva autoritària té ja connotacions grotesques, de mestretites que a sobre actuen com a acusació particular des de la dreta més extrema i camorrista. S’ha posat catifa vermella a un neofranquisme abrandat, mentre que no se sabia integrar ni acceptar, ni molt menys pactar, amb el simple catalanisme democràtic. Vox proposa reformar la Constitució amb més contundència que qualsevol sobiranista (que només demana un referèndum), és a dir, les seves propostes (com acabar amb l’estat de les autonomies i tornar al centralisme) estan més allunyades de la Constitució que no les d’un republicà català, a qui al carrer, però, s’acusa de colpista.
I tot això davant la mirada indiferent d’un progressisme ibèric que accepta que contra el sobiranisme s’hi val tot i així dona pinso a un monstre autoritari que el mateix progressisme haurà d’aguantar a la porta de les institucions de govern. I ja li va bé, pel que sembla: l’espantall fa la seva funció.
Quan els demòcrates fan servir l’autoritarisme per defensar els seus propis interessos, a la llarga, però, estan cavant la seva pròpia tomba. Amb la seva passivitat, aquiescència o complicitat de fons, han engreixat un canot que els mossegarà fins a dessagnar-los. La deriva autoritària de l’estat espanyol és imparable, per molt que ara vinguin uns anys de progressisme de saló, que serà l’última màscara que agafarà l’estat per mirar de conservar la seva forma i la distribució actual dels interessos que li donen embranzida.
Tot això, òbviament, és reformable, però no tant. Sobretot perquè la reforma és política d’alt nivell: demana talent, paciència i una mirada que vagi més enllà dels titulars d’última hora. Davant d’un conflicte nacional només hi ha pacte o derrota d’un dels contrincants, i ara mateix cap de les dues coses és viable: ningú es resigna a tòrcer el coll, sobretot perquè tota forma d’acord és llegida com una rendició infame. Els anys que ens esperen seran tèrbols, divertits i insignificants.
