Llibertat de premsa?

Aquesta setmana passada, l’ONG internacional Reporters sense fronteres (RSF) ens posava al dia del grau de llibertat de premsa que hi ha a tots els països del món. Un rànquing que publica anualment i en el qual Andorra fa ben poc que hi figura, 3 anys com a molt. Els dos primers ens havien situat entre els cinc primers llocs del rànquing mundial: tant a la del 2013 com la del 2014 ens situaven en 5a posició i per davant només teníem països com Finlàndia, Noruega o els Països Baixos. Aquest mes de febrer del 2015 ens col·loquen en la 32a posició. Més o menys com els nostres veïns, Espanya i França.

Què ha motivat aquesta davallada? Quin gran cataclisme informatiu ha passat que la prestigiosa ONG internacional hagi cregut convenient situar quasi 30 llocs més avall la nostra llibertat de premsa? Al cap i a la fi, en aquests 365 dies no ha canviat res, ni en la praxi ni en la conseqüència d’aquesta, en el nostre quefer diari.

La resposta és ben senzilla: mentre que els anys anteriors cap responsable de RSF havia trepitjat el país –cosa que ja ens feia dubtar a molts de nosaltres del reconegut prestigi de l’ONG-, per situar-nos en la llista d’enguany un responsable de RSF es va desplaçar a Andorra, va parlar amb els professionals i va poder copsar de primera mà la nostra qualitat en llibertat de premsa.

Va bé recordar que fa un any ningú de nosaltres –dels professionals- es va queixar, ni va contradir les dades respecte a Andorra que publicava RSF. Fins i tot vam haver d’aguantar en una roda de premsa com el cap de Govern ens felicitava –no sense un lleuger somriure dissimulat- a tots els professionals de la comunicació pel rànquing assolit. Posats a felicitar-nos, ja només ens hagués faltat un comunicat de l’Associació de Bancs agraint-nos la gran feina feta.

I per què no vam dir res? Indiferència o por a contradir les xifres, autocensura? Sabedors com som de les dificultats i pressions que rebem per realitzar la nostra tasca, m’inclino per la primera: la de no donar crèdit a un rànquing fet des de la distància, sense coneixement de causa i mostrar-li una íntima convicció d’indiferència, tot i que, això sí, reproduíssim la notícia als nostres mitjans.

Certament, no cal dramatitzar: no som un país amb conflictes bèl·lics, ni s’executen periodistes per fer la seva feina... però sí que cal tocar de peus a terra i evidenciar les múltiples formes que tenen els poders per posar límits a la tasca informativa, posar en context l’argument que fa servir RSF sobre la nostra llibertat de premsa: “Andorra paga el preu de la falta d’independència dels mitjans de comunicació davant els poders econòmic, polític i religiós”. Segur, uns amb més mesura que els altres, però que tots junts i combinats es converteixen en una bomba de rellotgeria per a l’exercici del periodisme que acaben dinamitant la nostra credibilitat. En Sergi Picazo en fa una necessària reflexió sobre la nostra feina en el seu blog.

Un apreciat company de professió, amb qui de tant en tant dinem i debatem sobre part de la nostra feina, em va dir un dia que “ja sabem que la puresa extrema no existeix, però hem de saber mantenir unes línies vermelles que no s’haurien de traspassar”. Però la pregunta és: qui dibuixa aquestes línies vermelles i en quin lloc les situem en l’exercici de la nostra feina?