AdvocatAl llarg de la història i de cap a cap de la geografia s’ha considerat totalment legítim que un grup més o menys extens de persones que integren una comunitat cultural puguin viure en un territori propi, sense dependre d’altres ni haver-s’hi d’integrar.
Si no fos així, i sense anar més lluny, s’haurien de considerar il·legítimes la descolonització o la creació de l’Estat d’Israel.
Fins ara, molts de països i, per descomptat, organismes internacionals han reconegut aquesta legitimitat. Els noruecs s’independitzaren de Suècia. Recentment els escocesos han pogut decidir si quedaven o no en el Regne Unit. I podríem citar-ne més casos, recents o antics.
Per això, se’m fa difícil entendre el tractament que es dona als catalans. Crec que si una part dels catalans volen separar-se d’Espanya, la reacció, diguem-ne normal, hauria de ser en primer lloc escoltar-ne les raons. Si no s’hi està d’acord, intentar convèncer-los, negociar-hi i fer-los propostes. I al final, deixar que ells decideixin entre les propostes que els ofereixin.
També em costa acceptar que organitzar un referèndum que es considera que no té eficàcia es pugui qualificar com un delicte d’alta traïció o l’antic de ‘lesa majestat’. La sanció per a un referèndum il·legal serà la consideració de nul, però, un delicte?
La reacció de la majoria dels poderosos –en la política, en l’economia i en els mitjans de comunicació– a les aspiracions i al referèndum català se situa molt lluny del que em semblaria raonable.
Les característiques d’aquesta reacció només puc entendre-les si es parteix d’una concepció d’Espanya com una entitat diferent de les persones que la integren, una entitat quasi divina, un ens teològic al qual es troben supeditats i subjectes els ciutadans. Una idea d’origen relativament recent, a principis del XIX, molt elaborada pels romàntics alemanys (Fichte) i que ha estat pròdrom de totalitarismes.
Crec que només si es parteix d’aquesta idea de nació el Tribunal Constitucional pot interpretar la unitat d’Espanya de la manera com ho ha fet i, en general, s’ha estat fent. A parer meu, això podria suposar tant com incorporar a la Constitució (que s’absté de fer-ho) la definició franquista i totalitària: “Espanya és una unitat de destí en l’universal”.
En canvi, si Espanya (repetesc: no definida en la Constitució) consisteix en el conjunt dels ciutadans, la interpretació raonable de la norma seria que tots ells formen part d’una comunitat i que una agressió exterior o fins i tot una injustícia comesa contra un d’ells seria com si les haguessin comeses contra tots.
La conseqüència de la interpretació dels tribunals i de la reacció davant les demandes dels catalans és molt senzilla i directa: un enfrontament entre legalitat i legitimitat. Creont i Antígona i un conflicte que, encara que l’ofeguin, romandrà obert o larvat per molt de temps.
No hi ha voluntat d’escoltar. Que Déu hi faci més que nosaltres.
