OPINIÓ
Opinió 07/08/2020

Llegir, gaudir, justificar-se

i
Laura Gost
4 min

EscriptoraDes dels setze anys he tingut la sort de treballar, en diferents moments de la meva vida, en diverses biblioteques -mentre escric això, estic fent una substitució en una biblioteca, de fet- i llibreries: alguns dels meus llocs preferits del món. Poques coses són tan plaents per a algú que llegeix com el fet d’intercanviar opinions amb altres lectors i d’oferir-los assessorament sobre un ventall infinit de gèneres, autors i formats. I aquestes tasques, naturalment, són -o haurien de ser- inherents a la professió de llibretera o de bibliotecària.

En aquests moments, és clar, les biblioteques, com nosaltres, presenten una fesomia inusual, malmesa per les circumstàncies: bibliotecaris i usuaris hem de dur mascareta tot el temps; els llibres retornats han de passar una quarantena abans de retrobar-se amb els seus companys de prestatgeria; els infants no poden explorar els llibres pop-up perquè els seus dits no poden tocar les pàgines; els adults es veuen obligats a escollir una novel·la a la manera superficial d’un flirtejador de discoteca –“el teu nom em sona molt”, “tens un no-se-què que m’ha cridat l’atenció”, “no sembla que tinguis molts d’anys, la que està devora tu està força gastada, però”- atès que no se’ls permet agafar els llibres per llegir-ne les sinopsis o per fullejar-los.

En un context tan excepcional, per tant, el personal de biblioteca esdevé encara més imprescindible, ja que, a banda de fer d’intermediaris entre els lectors, les lectores i les lectures, els bibliotecaris han de saber exercir de prescriptors àgils i empàtics quan els usuaris els pregunten quin llibre els recomanen. “Quin llibre que hagis llegit abans t’ha agradat?”, “Tens preferència per algun gènere en concret?”, “Quin tipus d’història et faria ganes llegir?” o “Quins autors t’agraden especialment?” són algunes de les preguntes amb què, en el meu cas, procuro acotar ni que sigui mínimament les propostes que se m’ocorren.

I és que, per la meva experiència personal, he comprovat que serveix de ben poc recomanar els llibres amb arguments tan inconcrets com “està molt bé” o “és bo”, perquè, seguint amb els paral·lelismes de festeig caspós, són descripcions tan estàndards que desprenen la buidor dels llocs comuns i que provoquen en qui escolta el mateix efecte que un “soc amic dels meus amics” o aquell “em considero una persona normal” de les pàgines de contactes: per dir això, potser no cal dir res.

No obstant això, hi ha una darrera actitud que m’he adonat que s’emfatitza quan, en aquesta nova normalitat que fins i tot ens obliga a prescindir del contacte entre persones i personatges de ficció, algú entra a la biblioteca i, amb la mirada segura i ressaltada per la mascareta, s’encamina sense vacil·lar cap al racó on es troba l’exemplar específic que l’usuari o usuària té al cap. Llavors aquella persona em pregunta si pot agafar aquell llibre, i la pregunta irradia un desig tan gran que sona a súplica o a afirmació; que, més que buscar un ‘sí’, sembla que el doni per fet.

Jo, des de la meva taula protegida per pantalles de plàstic, dic que sí, que me’l pot dur perquè faci el tràmit del préstec, i quan agafo el llibre que aquella persona em dona, i abans gairebé que pugui mirar-ne la portada i prendre consciència de si és un llibre de Camila Läckberg, Joel Dickër, Megan Maxwell, Dan Brown o Stephen King, escolto una veu que, atenuada per la tela quirúrgica i revestida d’una capa de disculpa, de justificació, d’excusa improvisada per dissimular la vergonya creixent, em diu: “Una miqueta de literatura d’entreteniment, avui” o “És per a una amiga” o “M’enduré aquest, que som a l’estiu i fa calor i he tingut migranyes i a la platja no fa ganes llegir segons quines coses denses i jo és que no soc de best-sellers però tampoc fa mal una mica de banalitat i, si no, sempre el puc emprar per equilibrar la taula de la terrassa”.

I és llavors, en aquest moment, que em demano com és possible que els amants de la literatura hàgim arribat a assolir i a difondre uns nivells d’esnobisme tan grans que alguns es veuen impel·lits a demanar perdó, a mentir o a fustigar-se públicament per por que l’altre -suposadament culte i lector, si treballa en una biblioteca o en una llibreria- el jutgi, el miri amb menyspreu o condescendència o el vegi amb uns altres ulls pel fet d’haver fet una tria literària concreta.

Tanmateix, mentre procuro fer-li entendre amb els ulls -el nostre gran instrument en temps de pandèmia- que no passa res, que no calen explicacions, que no està venent cocaïna sinó adquirint una lectura legal, em ve al cap un altre símil sentimental: el de la persona que mostra diverses fotos de la nova parella a les seves amistats mentre repeteix que “no és gaire fotogènic, eh, ja ho sé, però en realitat no és tan lleig, en persona, i a més toca el piano i sap cuinar i potser no acabem junts”.

stats