OPINIÓ

Llegeix, cap de fava

“Llegir fa tornar guapos”, va dir en Biel Mesquida en el pregó d’una fira del llibre. Els beneficis que la lectura pugui tenir en els humans —que de moment són els únics éssers que saben llegir, a l’espera que n’ensenyin als robots— no deixen de ser ponderats cada cop que s’apropa la festa de Sant Jordi. Se’ns diu que, a més de contribuir a la nostra bellesa física —cosa més que qüestionable; ho diré amb modèstia: en Paul Newman seria un monstre, a la meva vora, si tot això fos cert—, la lectura ens fa més intel·ligents, o que contribueix a connectar-nos amb altres vides gràcies a l’empatia que puguem establir amb els personatges, fonamentalment els de les novel·les, fent més suportable la nostra solitud. Tot això potser sigui cert, però em penso que no és allò que només ens poden donar els llibres; si diem als lectors que els llibres els faciliten coses com aquestes (quan, o bé no és veritat, o bé hi ha altres maneres més simples d’obtenir el mateix) és ben normal que a la llarga la gent deserti de la lectura.

¿Ens dona la literatura l’accés a una intimitat que, si no fos per la paraula escrita, ens seria inaccessible? Això és més que qüestionable. La literatura mostra —pinta amb paraules—, i explica a través d’una veu, recursos que també pot usar el cinema amb molta traça i igual capacitat de penetració moral i psicològica. Els mons interiors dels altres ens són igualment accessibles a través d’altres mitjans —la càmera i l’oralitat, per exemple—. I si és així: ¿per què dedicar el temps a coses fictícies i no preocupar-nos dels mals dels nostres veïns? ¿Per què hauríem de preferir les lamentacions de Hamlet a anar a fer alguna cosa útil per un ésser de carn i ossos, que realment ens necessita? Hi ha molts homes i dones amb problemes, que tenen fretura d’algú que els escolti, i també són portadors d’històries i dolors i esperances, de les quals podem participar amb intensitat: ¿o els hem de castigar per no expressar-se amb la mateixa eloqüència que els escriptors?

¿Hem de preferir la intimitat del personatge literari només perquè ve presentada a través d’un teixit verbal luxós i ple d’intensitat, que no està a l’abast de qualsevol? La vida dels altres és aquí, a l’espera: ¿i no hi ha més moralitat en una acció de voluntariat —per exemple en anar a fer companyia a una persona gran— que no en quedar-se a casa a llegir Proust? La tesi de la intimitat, em temo, ni és convincent ni moralment defensable.

Llegir, ja ho sabem, tampoc no ens fa més bones persones. No ens elevarà a la santedat, ni ens farà més senzill el comportament bondadós, però tampoc més difícil. Hauríem de llegir per saber, sí, per saber fins i tot que llegir pot no servir de gaire cosa. Llegir no ens farà rics, i potser ens fa savis, però de coses llibresques que molt sovint no tenen cap utilitat a la vida pràctica. Conec erudits que no han sabut mantenir una bona relació amb els seus fills, i grans lectors que han caigut en l’alcoholisme o les drogues, i no n’han sortit, i catedràtics amb biblioteques gegantines incapaços del més mínim gest generós envers els que no pensen com ells, i gent molt llegida tan propensa a la corrupció que deixa pàl·lid qualsevol càrrec del PP. Hi ha hagut fins i tot bons poetes assassins de masses, així Radovan Karadžić. Llegir no és garantia de res, doncs. I tanmateix s’ha de llegir molt per arribar a entendre-ho.

¿Per què llegim, doncs? Hem de llegir per no deixar-nos prendre el pèl per aquelles ‘tietes culturals’ que van sermonejant-nos sobre la necessitat de llegir. Però sobretot perquè llegim ens fem més bons lectors, i no només lectors de llibres, sinó de la vida i dels altres; de les tortuoses, singulars, apassionants i sempre misterioses vides, i intencions, dels altres. I ni llegint molt ho acabarem mai d’entendre, tot això.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF