OBSERVATORI

L’estimació a les Illes, la reacció a la degradació

En podem estar satisfets, si no orgullosos. Tanmateix, també hi ha motius per l’autocrítica en els col·lectius ambientalistes, no sempre assumida

La societat balear viu l’època de canvis socioeconòmics i territorials més intensa (després del poblament humà de les Illes) amb un afortunat anticòs de constatada eficàcia: el moviment social que reacciona amb vigor als efectes més perniciosos de la transformació a què hem fet referència (transformació que també té efectes positius, tot s’ha de dir). La proporció de persones afiliades a entitats ecologistes i similars està en el nivell de les societats més avançades, xifra que també és indicativa de la magnitud de les agressions al paisatge i al medi ambient, que són l’estímul per aquesta implicació personal. També hi ajuda el fet que el turisme és una activitat econòmica ambientalment exigent, que requereix un entorn correcte, no tolera el mateix grau de contaminació que activitats industrials, i si aspira a la qualitat, ha de limitar-se per ser sostenible. Una paradoxa amb un vessant positiu.

Ja en els anys 60 i 70, la sobtada transformació del litoral va despertar algunes consciències individuals, però en els 70 la reacció va ser formal: el “Plan Provincial”, impulsat per la Diputació i que preveia la construcció pràcticament de tota la costa de les Illes, va rebre

La tasca de conscienciació ha condicionat l'esdevenir polític

impugnacions contundents d’un grup d’arquitectes i naturalistes indignats i precursors. Just després sorgia el projecte de reversió de Cabrera a mans privades, que ja havien dissenyat un futur urbanitzat, i es va obrir la primera lluita ecologista, immediatament compartida amb l’Albufera, la Dragonera, el Grao, ses Salines i un enfilall de noms que esgotaria l’espai d’aquest article.

Els espais naturals s’han conservat, i avui fins i tot els antagonistes del que consideraven un utopisme insensat empeltat de comunisme revolucionari estan orgullosos dels parcs i futurs parcs (es Trenc) de les Balears. I és evident també que la tasca de conscienciació social i de vertebració d’organitzacions de la societat civil han condicionat l’esdevenir polític de les Balears, que ha donat tombs marcats per les tensions territorials, la incineració de residus i altres conflictes ambientals. El primer Consell General Interinsular va entrar en crisi pels projectes que afectaven l’Albufereta i la Dragonera. A la primera legislatura de la Comunitat Autònoma, es Trenc va protagonitzar la gran desavinença entre govern i oposició. La tramitació i aprovació de la Llei d’Espais Naturals marca la segona legislatura, juntament amb l'accidentada història de la declaració del Parc Nacional de Cabrera. La següent quedà assenyalada amb la gestió dels residus i la incineració, que va propiciar el primer canvi en el Consell de Mallorca. Les Directrius d’Ordenació del Territori, les carreteres, els plans d’oferta turística i els plans territorials insulars han estat també fites molt conspícues, que han determinat majories polítiques municipals, insulars i parlamentàries.

En podem estar satisfets, si no orgullosos. Tanmateix, també hi ha motius per l’autocrítica en els col·lectius ambientalistes, no sempre assumida: la virulència d’atacs als que han defensat posicions progressistes no ha estat justificada en totes les ocasions (aquella paret de bloquets al Consolat...), i el risc de simplificar la percepció de la realitat amb un maniqueisme elemental no contribueix precisament a aconseguir tots els èxits que la societat illenca mereix i necessita.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF