L’estat mental

Els Beatles tenen una cançó preciosa, 'Rain', que van gravar l’abril del 1966, tot i que no va aparèixer en 'Revolver', sinó com a cara B de la no menys fabulosa 'Paperback Writer'. Escoltin-la amb atenció: Ringo està en gràcia, i la línia melòdica del Hofner de McCartney marca un abans i un després en la història del baix elèctric. Diu la llegenda que John Lennon la va compondre quan, en viatjar per Austràlia en el decurs d’una gira, va ensopegar amb un mal temps generalitzat. I perquè un xicot de Liverpool consideri que fa mal temps és que ha de ser pèssim. Si els Fab Four estiguessin avui en actiu, probablement en farien un 'reprise', perquè d’aigua, que fa malbé els camins, n’ha caigut a somalades. I en parlem i en malparlem, d’aquest temps que fa que les cireres vinguin tard, que els horts siguin un fanguer, que les parets de marge es vagin botint i, tot d’una, quedin esbudellades i escampin terra i rocs sobre els camins. El cas és no estar mai content, trobar un boc expiatori per a les nostres incomoditats. La lletra de la cançó potser no passarà a la història de la lírica universal, però diu veritats com a cases de pagès: "M’escoltes? Que quan plou i fa sol, és només un estat de la ment, m’escoltes?" Fem que sigui un estat mental i potser no trobarem a faltar el sol. I quan arribi, sempre hi ha l’enyorat George que ens cantarà allò d’"estimada, ha estat un hivern llarg i fred / estimada, sembla que hagin passat anys…".