Aquests dies molts devem tenir la sensació que les circumstàncies canvien tan ràpidament que un no sap a què respondre, què creure. Però potser no. Potser no canvien, sinó que són les mateixes i només són efectes de llum i de fum que ens fan creure que canvien. I hi ha uns fets, uns comportaments i unes percepcions que es mantenen fixos, des de fa molts d’anys, enmig dels gests.
A la versió original de la pel·lícula de Fred Zinnemann 'A man for all seasons' (1966), en dues ocasions apareix el mot ‘Spain’. En una el duc de Norfolk contesta a Thomas More, que li ha dit que té por perquè no es fia de la justícia, “Man, you’re ill. This isn’t Spain, you know. This is England”. En l’altra, Cromwell contesta al duc, que li ha demanat si l’estava amenaçant, “My dear Norfolk, this isn’t Spain. This is England!”. En totes dues, per tant, es posa en qüestió l’imperi de la justícia a Espanya –ja ve d’enrere–. Però, en el doblatge espanyol (Un hombre para la eternidad) les dues respostes perden el tros que diu “Això no és Espanya” i només hi queda “Això és Anglaterra”. Una retallada, és clar, gens innocent.
No és res de nou. L’ocultació de veritats i la il·luminació de mentides són sovint constituents de molts de relats, personals i col·lectius. I el relat de la història d’Espanya, com tantes altres, n’és un exemple flagrant. Avui dia, però, amb el ‘procés’ català, assistim a un dels episodis més bruts d’aquesta manera d’explicar i interpretar els fets. Durant els darrers mesos, des dels aparells de l’Estat s’ha manipulat com mai. ¿Com és possible que, després dels “hilillos de plastilina” que acabaren amb el xapapote, les armes de destrucció massiva que no s’arribaren a trobar mai, l’“ha sido ETA” dels atemptats del metro de Madrid, l’ocultació de la trama de corrupció del PP, els anuncis de desarticulació del referèndum, la negació de la violència policial de dia 1 d’octubre, etc., encara n’hi hagi que els creguin? És difícil creure que en aquesta concessió de crèdit hi hagi només innocència. ¿S’ho creuen o ho fan veure, que s’ho creuen? No és gaire difícil, actualment, cercar altres explicacions dels fets i poder contrastar-les. Però n’hi ha molts, massa, que els acovardeix construir-se un relat diferent del que els imposen.
I caldria anar molt alerta quan els relats tenen l’efecte de fer-te néixer sentiments d’odi. Acusen l’escola catalana d’adoctrinar i el conjunt del sistema autonòmic català de fomentar l’odi dels catalans contra Espanya. ¿On s’han sentit les expressions d’odi? ¿On s’han sentit les propostes en positiu? Des del costat unionista s’han sentit veus que demanen la presó –o pitjor– per a Puigdemont i altres persones, s’ha sentit “a por ellos” un pic i un altre, s’ha amenaçat i s’ha actuat amb violència institucional. Des del costat independentista s’ha reclamat diàleg, democràcia, referèndum acordat, no s’ha demanat punir ningú... Potser qualcú dirà que també s’han fet crits com “fora les forces d’ocupació” –i altres d’equivalents–. Però ¿qui és que pot no estar en contra d’unes forces d’ocupació? ¿Com poden ser vistes unes forces policials que són duites des de fora, que s’estableixen en vaixells al port o en aquarteraments preparats per a sortir a imposar el que ells consideren l’orde, que reprimeixen els ciutadans que van a votar? I més encara, ¿com es veuen a ells mateixos si quan senten “fora les forces d’ocupació” se senten al·ludits? ¿Com es pot tractar d’herois els policies que apallissaven votants indefensos i que encara demanaven poder “actuar” més, si el valor d’aquests policies no arriba ni a les soles de les sabates dels conqueridors del Perejil?
L’escola de l’odi no és la societat catalana. ¿On es manifesta més odi? ¿Dels sobiranistes cap a Espanya o del costat de l’unionisme cap a Catalunya? L’escola de l’odi és l’espanyolitat uniformista. D’aquest costat en surten les expressions i les accions més violentes i repressives. Si tota l’energia que des del sistema espanyol han gastat durant tants d’anys per a expulsar “el fet català” d’Espanya l’haguessin dedicat a cercar propostes d’encaix racional, segurament avui parlaríem d’altres coses. Però –ja s’ha dit moltes altres vegades– la idea d’Espanya de les elits que la controlen, molt propera a la del franquisme, només és realitzable des de l’autoritarisme. Si s’alimenta l’odi, difícilment sedueixes l’odiat. La declaració d’independència de Catalunya és, en part, resposta de la sembra d’aquest odi i una manera de dir prou a segles de submissió.
