OPINIÓ
Opinió 29/01/2016

L’esborrany

3 min

L’esborrany del decret per a desenvolupar la “competència comunicativa en llengües estrangeres” ha originat una onada de manifestacions. En alguns casos, potser, massa precipitadament. Crec que, a l’hora de valorar-lo, cal tenir present que és només això: un esborrany; un document obert a esmenes i millores. Probablement l’estranya i formalment excessiva presentació en societat de l’esborrany és una de les causes del rebombori. Ara bé, si l’objectiu era que tothom se n’assabentàs i que començàs el debat, cal reconèixer-li l’èxit.

El futur decret vol regular la possibilitat d’ús de llengües estrangeres per a impartir matèries diverses. És una alternativa al TIL i un complement –no una alternativa– al Decret de mínims. El TIL era incompatible amb el Decret de mínims; aquest esborrany, no. Continua vigent, per tant, que s’han d’impartir en llengua catalana com a mínim la meitat de les matèries/assignatures. L’entrada de la llengua estrangera com a vehicular ha d’ocupar part de l’altra meitat.

És encertat que el ventall d’opcions per a la incorporació de l’ús vehicular de la llengua estrangera sigui ampli. D’aquesta manera s’activa l’exercici de l’autonomia dels centres i, en conseqüència, els permet adaptar-se a les característiques pròpies, perquè tenen marge per a la tria del model que considerin més adequat per a arribar als objectius que l’escola té fixats: coneixement de català i castellà i d’una llengua estrangera. Les disponibilitats docents del centre, les particularitats dels alumnes, els recursos de què puguin disposar... són factors que fan preferibles unes opcions o unes altres. Del curs 79-80 (generalització de l’ensenyament del català i, en segons quins casos, inici del seu ús com a llengua vehicular d’algunes matèries) fins a l’any 1997 (publicació del Decret de mínims) varen transcórrer 18 anys. 18 anys perquè es generalitzàs l’ensenyament parcial en la llengua del territori, de la majoria d’alumnes i de docents. Mentrestant els centres varen tenir un marge prou ampli per a incorporar-lo al ritme que consideraven oportú. I fa poc n’hi havia que pretenien que en un parell d’anys es generalitzàs l’ensenyament en una llengua estrangera, que (des)coneixen amb graus molt diferents tant alumnes com professors. És necessari demanar que qui ensenyi en qualsevol llengua estrangera en tengui el nivell idoni (és més encertat, com fa el nou decret, demanar el nivell C1 que el B2, naturalment) i millorar les condicions d’impartició de l’assignatura de llengua estrangera, que és la base perquè els alumnes n’aprenguin adequadament.

És interessant que, a més de les opcions d’incorporació de la llengua estrangera com a vehicular d’una matèria, consideri també la possibilitat de realitzar-hi activitats concretes en matèries que no la tenguin com a vehicular o en activitats no lectives. D’una banda perquè poden ser assequibles per a més docents i alumnes que no disposin de coneixements elevats en aquesta llengua, però per altra banda perquè fan les assignatures lingüísticament permeables i eviten convertir-les en búnquers monolítics. De fet, aquest perfil permeable s’ajusta més a la realitat que qualsevol altre.

Tot això dins el marc del Decret de mínims i tenint en compte la funció compensadora que, des del punt de vista lingüístic, ha de tenir l’escola per la situació sociolingüística i amb relació al caràcter del català com a llengua pròpia. Afavorir que els ciutadans esdevenguin poliglotes és positiu; però ho han de ser per a fer-se més forts, no per a esdevenir més vulnerables al domini extern (cultural, econòmic, lingüístic...). Una societat que freni l’aprenentatge de la llengua pròpia res no fa a favor de la percepció positiva del plurilingüisme ni de l’autoestima col·lectiva. Com els coneixements mèdics, que poden salvar vides i alhora afavorir les capacitats dels assassins, la poliglotització pot ser positiva, però també pot ser el camí per a la desaparició d’una comunitat lingüística. Tot depèn de l’ús que se’n faci.

En l’esborrany es parla molt de l’aprenentatge de llengües estrangeres i no de la millora dels coneixements de català. És cert que no és el lloc adequat. Però cal que es facin evidents actuacions en aquest sentit. Potser ajudaria a veure-ho millor la publicació d’un document que, deixant de banda les referències explícites a la reglamentació, traçàs el model lingüístic escolar que emana de la unió del Decret de mínims i de l’esborrany i exposàs els recursos concrets de què disposaran els centres per a aplicar-lo.

Una proposta oberta com la del decret, ja s’ha dit, fa que l’èxit, a part de l’interès i el suport que hi aporti l’Administració, depengui molt de la voluntat dels equips docents; però, ¿quan és que la bona escola no és el producte de la voluntat dels docents i de la motivació dels alumnes?

stats