Publicitat
Publicitat

L'educació i els interessos partidistes

Després d'un llarg període en què el PSOE havia exhibit una avarícia absoluta en matèria de traspassos, el govern en minoria d'Aznar (1995-1999) va dur a terme la segona fase de la transferència de les competències educatives. Els anys 1998 i 1999 les varen rebre les deu comunitats autònomes que encara no les tenien. Les Balears, una d'elles. Quina va ser la motivació principal de la decisió del govern del PP, en el fons tan convençut -aleshores i ara- que l'educació mai no hauria d'haver deixat de ser una competència estatal? Sobretot va ser l'exigència que li va fer la UE de tenir dèficit zero en el moment de la implantació de l'euro. Llavors Aznar va utilitzar les CA com una mena d'empreses públiques autònomes, en la caixa de les quals es podien traslladar els dèficits que s'anaven produint inevitablement en la gestió de l'educació escolar. I també, tot seguit, de la sanitat. Aquells anys, el dèficit autonòmic encara no era comptabilitzat com a dèficit de l'estat.

La millor prova que amb la transferència de l'educació l'estat es va treure de damunt compromisos pressupostaris en gran mesura socialment indefugibles és que, a partir de l'any 2000, les deu CA varen tenir una despesa educativa clarament superior a la quantitat que fins aleshores hi havia estat destinada. Les Balears per a l'any 1998 varen rebre quaranta mil milions de pessetes i el pressupost executat l'any 1999 ja va ser de cinquanta. Amb l'agreujant que el govern Matas havia acceptat una dotació per a la transferència que va ser inferior en uns deu mil milions a la mitjana aconseguida per les altres nou CA. Tot el que fins ara he exposat serveix per exemplificar l'actitud permanent del PP respecte a l'educació: servir-se'n en tot moment a conveniència dels seus interessos partidistes.

Un altre exemple. L'onze de març del 2002 va reunir-se la Conferència Sectorial d'Educació: una sessió plenària presidida per la ministra i amb l'assistència dels consellers autonòmics. Pilar del Castillo va anunciar que era imminent la presentació d'una nova llei d'educació. Un conseller li va demanar si abans d'enllestir-la no era raonable fer un diagnòstic global i detallat del sistema escolar, sol·licitant a les CA -les responsables en exclusiva de la gestió-, als especialistes universitaris en pedagogia, als sindicats de l'ensenyament, als grups organitzats del professorat que impulsaven projectes d'innovació, a les associacions de pares, als titulars dels centres concertats, etc., que aportassin el major nombre possible d'informes avaluatius fonamentats en la seva reflexió i experiència pràctica i en el màxim nombre possible de dades objectives. La resposta fou tallant. Basta llegir els titulars de premsa per a saber què s'ha de fer. La premsa "amiga", evidentment. I la llei poc temps després va ser aprovada amb el suport parlamentari exclusiu del PP.

Aquests casos exemplifiquen molt bé els dos patrons que caracteritzen les actuacions del PP a l'hora d'afrontar el tema de l'educació. D'una banda, els serveix per afirmar publicitàriament l'autoritat jeràrquica de l'estat, de presentar-lo com l'única administració veritablement responsable i eficient, en contraposició a les autonomies, és clar, i també per autoexhibir-se com els garants exclusius de la unitat i la cohesió d'Espanya, del manteniment de l'hegemonia del castellà també en aquells territoris que no el tenen com a propi i, així mateix, de la conservació màxima de les restes del nacionalcatolicisme en un temps de laïcitat social. En definitiva, el PP tracta la qüestió educativa no per a resoldre'n els problemes que té sinó amb l'objectiu de poder proclamar els seus principis ideològics de partit, amb la voluntat de donar plena satisfacció a aquells que de l'Espanya de sempre se'n senten propietaris de manera vitalícia.

I de la realització d'una tan alta missió, el PP en vol ser el protagonista únic. A més, tan sols queda satisfet si la realitza en termes absoluts. Per això, prescindeix de les "noses" que podrien representar-li els informes tècnics dels especialistes, o els punts de vista fonamentats en l'experiència dels ensenyants, o les possibles aportacions dels altres partits polítics o dels sindicats o de les associacions de pares. L'educació és el pretext per a guanyar una batalla ideològica. O sigui, res de consensos. Tan sols és acceptable la victòria que anorrea l'enemic de manera absoluta. Aquesta és la partitura que ha conformat la llei Wert o el decret de trilingüisme del govern balear.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF